Fins i tot el Barça ja perd. El futbol a l'enèssima potència, l'orquestra simfònica que toca la pilota al ritme que marca el mestre Guardiola ja desafina. Aquest any, sí: el Madrid guanyarà la Lliga. I el país, la nació, la nacionalitat, la regió, el principat -el nom no fa la cosa-, tornarà al lament etern, a la queixa compulsiva, a la llàgrima viva. No ens quedarà ni el Camp Nou, l'últim bastió. París, ja fa temps que l'hem perdut. Tot serà culpa dels àrbitres.

La nostra idio(ta)sincràsia és la derrota, sí. A Catalunya -a Espanya tampoc- no sabem guanyar en res, l'Onze de setembre de 1714 és el nostre dia de la marmota. Roda el món i torna al born: Durant gairebé una dècada vàrem viure a Los mundos de Yupi i ara ens hem fotut una castanya històrica. Ens hem perdut i no trobem la ruta que ens ha de retornar a Tacatón, el planeta on va néixer aquell ninot sideral que TVE va crear a imatge i semblança dels "muppets" de Barrio Sésamo (maleït Supercoco, tu també ens vas fer creure que estàvem "delante y a la izquierda" i hem tornat, de cop, atrás y a la derecha).

En aquestes, a Madrid, el líder (?) és el Mariano que va perdre dues eleccions i que, a la tercera, les ha guanyat perquè el PP també ho hauria fet si hagués presentat un sofà. I de moment li farà d'opositor un altre líder (?) que a les urnes va perdre els calçotets però no la vergonya de seguir en política tot i el paperàs d'estrassa que ha fet.

En les societats avançades, guanyadores, els perdedors se'n van a casa. No presideixen, ni van a l'oposició, ni al Senat, ni es queden a la trinxera: Foten el camp; s'enretiren. És la selecció natural. Aquí, ens passem l'evolució pel forro. Si Darwin aixequés el cap... el perdria.