Artur Mas ha donat instruccions precises: qui comunica és ell. Els altres, a callar. Començant per en Boi Ruiz. Que se li entén tot. Costa acceptar, o negar, com a certes les denúncies que alguns malalts s'hi han quedat per manca de l'atenció mèdica de fa un any. Però sí que passa un fet simpatiquíssim: hom espera el diagnòstic o l'operació urgents d'una malaltia molt greu. A l'hospital l'informen que en té per a dos o tres mesos d'espera, perquè amb les retallades...! I, voilà!, li ofereixen la possibilitat que, en 10 dies i a la Clínica X, el mateix metge li faci el que calgui. Hom viu les següents reaccions: 1r.- entén perfectament les paraules, els propòsits i per a qui treballen Boi Ruiz i Artur Mas. 2n.- Pensa primer en la seva vida i cedeix, tot sabent que no hi ha color, encara, entre la pública i l'altra. 3ª.- Renega perquè es sent com la vaca tuberculosa que tothom vol munyir.
A aquest menyspreu dels ciutadans, el president Mas hi afegeix arrogància: ell sí que fa el que toca, ell sí que té dignitat, ell sí, per entendre'ns tots plegats, els té ben posats. Com en el vergonyós cas Ryanair.
Amb la sanitat i l'escola degradant-se perquè hem de ressuscitar la sanitat i l'escola privada amb les nostres quotes, ara els toca rebre als funcionaris. Es tracta d'enfrontar-los als ciutadans. D'acorralar-los. Seguint l'estil comunicatiu, es presenta els treballadors públics com uns privilegiats, força ganduls i poc dialogants, que no són solidaris amb el sacrifici patriòtic. És fantàstic: els responsables sempre són els altres. Hi ha un culpable permanent, origen de tots els mals: Espanya. De les retallades del 2011 i del 2012, tothom en té la culpa menys ell. Ell és seriós. Tant, que no se sap què hi fa encara aquí, al sud d'Europa, un personatge tant nòrdic.
Com en Cameron. O sigui, com la dreta bèstia.
