Els espectadors espanyols de Habemus Papam, la tèbia sàtira vaticana de Nani Moretti, abandonen la sala amb la impressió que estan vivint una situació similar. Mariano Rajoy guarda massa similituds amb Melville -el Papa assaltat per les vacil·lacions després de sortir votat en el conclave- perquè pugui parlar-se de mera coincidència. Els dos governants dubten de les seves forces quan el compromís del seu nomenament és irrevocable. Elegeixen també la mateixa via d'escapament, desaparèixer de la vida pública per no haver d'afrontar les vicissituds annexes a un càrrec que assumeixen en temps turbulents. A la plaça, la multitud comença a impacientar-se després de la sospitosa prolongació de l'esvaniment del seu nou guia.
El Papa Melville, interpretat per Michel Piccoli, porta el nom del novel·lista de Moby Dick i de Bartleby, el passiu escrivent amb una resposta única per a cada proposta, "preferiria no fer-ho". Aquest manifest del desistiment en tres paraules serveix de lema a la presidència de Rajoy, que ha descobert que el camí més curt consisteix a no moure's del lloc. Així ha arribat a La Moncloa, i no considera que el desmantellament econòmic hagi de modificar els seus costums. Un temps de meditació o fins i tot de pregària pot reportar beneficis als papes reals o ficticis en vigílies, però no sempre resulta tranquil·litzador que el pilot de l'avió resi quan l'aparell crema en flames, o que el doctor repassi les seves oracions mentre el malalt es dessagna en el quiròfan.
La inhibició postelectoral de Rajoy demostra que el 20-N només tenia a veure amb el PSOE. Rubalcaba va perdre les eleccions per quatre a zero, però amb tres gols en pròpia meta, la qual cosa no ha evitat als socialistes el plantejament de les mateixes reflexions que si haguessin empatat. Amb l'esquerra i la dreta divorciades de la realitat, s'agreuja la situació del país. Sense abandonar l'atmosfera papal, el futur president recorda a Joan Pau I, aclaparat pels comptes vaticans després de la seva proclamació per sorpresa. Tampoc el líder de la dreta espanyola s'ha recuperat del trauma de contemplar el desastre econòmic al qual s'enfronta, deixant a la societat amb el titular diari "Rajoy ha tornat a no parlar". Només compleix amb les seves obligacions esportives.
A diferència del breu Albino Luciani, el nou president espanyol gaudeix d'una salut a prova d'angoixes vaticanes, pel que pot prolongar el seu desistiment durant quatre anys, sense descartar que la seva actitud contribueixi a garantir-li la reelecció. En aquest cas s'institucionalitzarà el model de transició del PP cap al Govern, consistent en les bronques periòdiques de Cospedal a la població per no complir els objectius de productivitat. La peculiar situació en què es troba enfonsada Espanya no és un buit de poder, sinó un silenci de poder. Fa temps que ningú vol escoltar Zapatero, i ningú escolta Rajoy encara que vulgui.
Un balanç provisional obliga a plantejar que Rajoy no va néixer per a papa, sinó que va haver de quedar-se en cardenal. En vista del seu estrany comportament, potser s'havia d'espantar abans de presentar-se. Les escasses persones que han escoltat la seva veu no transmeten motius per a l'optimisme. Els líders sindicals van ser rebuts per separat, i amb el patró de patrons al mig, per alleujar el tràngol, encara que hagin de felicitar-se que no els despatxés directament Cospedal. En la versió que han transmès Méndez i Toxo, recomposta pels periodistes amb mètodes detectivescos, el PP dilata les decisions sobre les pensions i el salari mínim fins a l'elaboració dels pressupostos, prevista per al març de 2012. Es veu que no hi havia tanta pressa a avançar el comicis.
Rajoy atorga un sentit literal a la política de gestos, encara que no ha arribat precisament a La Moncloa gràcies a la seva gestualitat enlluernadora. S'estén la sensació que governarà a distància o a l'amagatall, quan les singulars circumstàncies reclamen una gestió de proximitat o hands-on, en l'argot dels manuals empresarials. Els votants han contractat un veterà aviciat i poc dúctil. La situació és irreversible, malgrat l'error d'assignar la condició de "president electe" a qui no posseeix encara la condició formal de candidat. Una cosa és rebutjar el protagonisme i una altra no pronunciar ni una sola paraula des de la vetllada del triomf electoral. Per al caràcter de Rajoy, a Twitter li sobren caràcters. La inquietud econòmica desaconsella un president bromista, però Espanya necessitarà alguna cosa més que monosíl·labs. Llevat que el discurs quedi en mans d'Aznar.
