el nou Govern comença en circumstàncies semblants a les que va haver d'afrontar José María Aznar el 1996: crisi, Estat en bancarrota i elevats nivells d'atur. Però amb una diferència substancial: no ens trobem davant la típica recessió curta, ja que Espanya pot haver entrat en una realitat depressiva, semi-intervinguda (per Ber?lín/Brus?sel·?les) i sense solucions fàcils a les quals recórrer (devaluació de la moneda, endeutament). Per això, Mariano Rajoy té l'oportunitat de liderar canvis estructurals en l'economia, perquè surti enfortida en anys posteriors.
I quines haurien de ser aquestes modificacions? Doncs les encaminades a reduir la dependència dels seus monocultius: construcció i turisme. En el món que vindrà (amb menys crèdit i poc consum intern) les economies fortes seran les que tinguin una producció dirigida a exportar i una elevada productivitat laboral. No ajuda a això el sector de la construcció, intensiu en factor treball i orientat a la propietat... la qual cosa limita la mobilitat cap on hi ha ocupació, i que es corregiria amb un potent mercat de lloguer, com ja ha suggerit el Banc d'Espanya en lloc de desgravacions a la compra d'habitatge, com vol el Govern.
I tampoc contribueix al canvi estructural un sector turístic que ha viscut, també, de recórrer a mà d'obra de baixa qualificació i d'atreure, a preus irrisoris (ajudats per companyies low cost) molts turistes... que gasten, cada vegada, menys.
En fi, acabem la carta als Reis d'Orient. Tots sabem que l'actual Executiu (només cal veure la quantitat de propietats que reuneixen tots els ministres) està poc predisposat a desenvolupar polítiques de fons que sí apliquen els països que millor han capejat la crisi. A menys que se'ls obligui des de fora...
