Vist al Diari de Girona el 25 de desembre, fum, fum, fum: el president de la Diputació, Jaume Torramadé, fa gala d'un lèxic gairebé digne del capità Archibald Haddock, l'amic de l'ànima de dibuixos d'en Tintín, fumador en pipa i gran bebedor de whisky Loch Lomond, i, en primera persona del plural, sosté que els gestors de Caixa de Girona varen comportar-se com una "banda de xitxarel·los" a l'hora de negociar l'absorció amb "la Caixa" de debò. Deia Torramadé en rampell crític inhabitual que varen ser uns mals professionals, vaja; reconeixia que baliga-balagues, sinònim de xitxarel·los, ho hem estat tots a Caixa de Girona.
Raó no n'hi manca, i en homenatge als bigotuts Dupond Dupont, altres il·lustres protagonistes de l'univers hergerià, encara diríem més: baliga-bala?gues, sí, president provincial; però acaparadors, aixafaterrossos, antropopitecs de pa sucat amb oli, banda de marxants de guano, belitres capgirats, carquinyolis, cataplasmes de neules remullades, cowboys de l'asfalt, cromanyons de nyigui-nyogui, tombatruites i trinxeraires dels càrpats, també (Haddock, que Déu, si existeix, et conservi la llengua!).
Caixa de Girona va fer fallida per una mala gestió sostinguda. Els que la van dirigir durant anys i panys van acabar fundant una petita república bananera de les finances: algun dels capos va convertir l'entitat en una mena de mercat d'art particular; molts (també càrrecs polítics) van abusar del crèdit de què disposaven per estar llargues temporades en números vermells a cost zero; fins i tot altres hi venien el cafè que fabricaven! I vinga concedir hipoteques merdoses! I vinga milions per aixecar una seu que fes caure de cul!
A Sildàvia, el país imaginat per l'Hergè, uns quants d'aquests serien a la presó, segur, perquè en Tintín els hauria descobert. Catalunya, però, en massa ocasions és l'Olimp dels xitxarel·los, l'Arcàdia dels baliga-balagues.
