Malgastar és un pecat que cometen els altres. Nosaltres (el "nosaltres" de cadascú) no malgastem sinó que invertim a llarg termini. Heus aquí una dificultat per a les polítiques d'estalvi que pretenen sacrificar allò innecessari per salvar allò substancial. Què és innecessari? La resposta és òbvia: són innecessàries la majoria de despeses del veí, però molt poques de les nostres.

A Espanya hi ha 52 aeroports comercials. Més que en tot Alemanya, però amb força menys població per atendre i amb molt menys PIB per donar viabilitat als plans de negoci. Les conseqüències són a bastament conegudes: la majoria resulten deficitaris. I carreguen el dèficit sobre els eraris públics. Una política de racionalització de la despesa hauria de comportar el tancament d'aquells que combinen les característiques de mínima utilització i nul·les perspectives de creixement. Però quan el ministeri publiqués la llista, s'organitzaria una veritable revolta al territori dels condemnats. Ajuntaments, diputacions, cambres de comerç, organitzacions empresarials, sindicats, consorcis de promoció turística, mitjans de comunicació... tots saltarien a l'uníson sobre la jugular del ministre. Forçarien el suport del govern autonòmic, posarien en un compromís els diputats de la majoria i donarien ocasió de lluïment als de la minoria. I tots els discursos convergirien en una línia argumental: sense aeroport, la nostra província no sortirà mai del subdesenvolupament. És una infraestructura necessària per no perdre el tren. El veritable malbaratament és mantenir territoris en una situació endarrerida, condemnats al subsidi. Els sona?

El nostre aeroport és necessari. El nostre AVE, la nostra ciutat esportiva, el nostre gran complex cultural i artístic, la nostra universitat, tots són necessaris. Malgastar és el que fan els altres, que no necessiten cap d'aquestes coses. Quan les nostres infraestructures tenen pocs usuaris diem que es van posar en marxa, justament, per incentivar la demanda d'una activitat socialment necessària, i que ja s'animarà quan s'acabi la crisi. Però quan passa el mateix en altres llocs, afirmem que van llençar els diners en un ciment que només fa profit a les constructores. Escoltarem molt aquests arguments si el nou Govern s'atreveix a demolir piràmides. Però potser preferirà estalviar-se el tràngol.