En una societat ideal no hi caldria policies. Tothom respectaria tothom i ningú no faria mal a ningú. Però en el món real, el que es pot respirar i tocar amb el dits, la paraula ideal n'ha quedat desterrada des del principi del principi de la humanitat. La vàrem enviar tan lluny que, com més avancem en la quarta dimensió temporal, més de mal en pitjor anem i més agents amb porra ens fan falta.

Fins al punt que en una ciutat com Salt -que d'ideal no en té gaire però de real moltíssim, i per molts anys- n'hi haurà patrullant per les escales de veïns, com a Nova York -metròpolis que d'ideal ho és tant que a vegades pot arribar a semblar d'un altre planeta. D'entrada, la mesura pot tenir una aparença fatxa, digna del Big Brotherd'Orwell; perquè, des del respecte més absolut pels cossos de seguretat, la idea gens ideal de tenir policies passejant pel replà de casa fa basarda.

Però que ningú s'enganyi: en aquest cas els fatxes de veritat, els que fan basarda de la bona, són els mals veïns. No els policies, no l'Ajuntament, que fan el que poden i que amb bon criteri no actuaran en aquells blocs on els inquilins no ho vulguin. Aquí, els dolents de la pel·lícula són aquells veïns de pega que per norma no respecten les normes; els que es creuen que l'escala és seva i hi fumen, hi llancen brossa, hi fan soroll sempre que poden i que, si cal, s'hi pixen i es queden tan tranquils.

Potser a partir d'ara s'ho pensaran dues vegades. Si això passa, si alguns dels que es comporten com animals comencen a dubtar de si tirar el paper a terra o no, la presència de policies a l'escala ja haurà servit per alguna cosa. Ara bé, l'ideal passa perquè la mesura no s'allargui en el temps. A veure fins a quin punt la nostra realitat és tossuda.