Buscant papers que tinc guardats he trobat dues quartilles que ja no recordava que existissin. Es tracta d'unes notes escrites en els darrers dies de la nostra ?Guerra, en què deixava constància de les vivències d'aquells dies finals de la tragèdia que ens afectà durant dos anys i mig. Són dos fulls de paper de mala qualitat, escrites amb la mentalitat d'un noi de setze anys que esperava amb deler que s'acabés aquella trista i lamentable situació en què estàvem immersos. Explico gairebé telegràficament el que vaig presenciar aquells dies. I ara, després de més de setanta anys, en vull deixar constància aquí.
Des que començà aquella maleïda ?guerra, només desitjàvem que s'acabés. Hi havia moments en què semblava que la fi no arribaria mai, mentre que en altres ocasions s'assegurava que la cosa es liquidaria el final d'aquell mes o d'aquell any. Uns ho fiaven en un desembarcament, altres en un conveni entre ambdues parts o en una intervenció pacificadora de les potències estrangeres. Altres en un miracle de la Providència o del sant o la Verge de la devoció de cada opinant. Finalment la cosa es començà a veure clara i amb realisme la vigília de Nadal de l'any 1938. La ràdio i també la premsa donaren la notícia de l'avenç de les tropes del general Franco en direcció a Tarragona. Feia poc que s'havia acabat la sagnant batalla de l'Ebre i aquella zona sud de Catalunya es presentava propícia per ser atacada. En dies següents se succeïen les notícies del progrés de l'ofensiva.
El diumenge dia 15 de gener, com si en els fronts de batalla no passés res, es va celebrar l'acte del lliurament d'una bandera al batalló que estava de guarnició a Girona. La solemne cerimònia tingué com a marc la plaça de la Independència. Recordem que quan es parlava de resistència es posava com a model la gesta d'Álvarez de Castro i dels gironins de l'any 1809. Per això, en aquella plaça i davant del monument als herois dels setges, se celebrà aquell acte, com anteriorment se n'hi havien celebrat altres. Formava no tot el batalló, sinó només una companyia. Es deia que era l'única que tenia armament i algú creia estar assabentat que aquells soldats portaven les cartutxeres buides. Hi havia escassetat d'armament i de municions. Des d'una tribuna que s'havia muntat per a aquella celebració, un comissari polític dirigí un vibrant discurs als soldats i als pocs espectadors que ens hi havíem reunit. Parlà de resistència i de victòria; però se'l notava preocupat i angoixat i amb cara de ni ell mateix creure el que estava dient. Aquella mateixa nit ens assabentàrem de l'entrada a Tarragona de les tropes que nosaltres anomenàvem nacionals. Al mateix vespre les sirenes donaren el toc d'alarma per la proximitat d'avions. Però en aquella ocasió no hi hagué bombardeig.
Des del següent diumenge, dia 22, es notà a la ciutat la presència de persones de tota classe i de les més diverses procedències, que buscaven el camí de la frontera francesa. Carrers i places es veieren extraordinàriament concorreguts. Especialment el tram de la carretera de Barcelona al seu pas per la ciutat. Però també el centre urbà, on hi havia qui buscava un lloc per passar la nit a sopluig. Els centres oficials foren ocupats per funcionaris dels respectius ministeris, que hi feren estada fins que iniciaren la darrera etapa de la seva ruta. En aquella trista desfilada s'hi veien militars i paisans. Gent ben vestida i altres desastrats. Gent de ciutat i del món rural. Els que anaven a peu i els que disposaven d'algun vehicle, que avançava amb moltes dificultats a causa de l'aglomeració que omplia la carretera. Es veien camions, turismes, carros, animals de tota mena. Semblava tot un món que es traslladava.
El dijous, dia 26, sentírem l'emissora de ràdio de Barcelona que parlava en castellà, d'alliberament i de ciutat recuperada per Espanya. El mateix dia, potser per una certa obertura de la frontera francesa, els carrers de Girona quedaren buits i deserts.
El divendres, 27, a mig matí, sentírem la veu d'alarma de les sirenes, i a continuació l'espetec dels trets de l'artilleria antiaèria i l'esclat de les bombes que caigueren sobre les darreres cases del carrer del Carme. Cinc avions sobrevolaven el cel de Girona. Mentre els membres de la Creu Roja retiraven cossos de morts i ferits se sentien els plors i lamentacions dels familiars dels afectats. I es veien les ambulàncies transitant entre el carrer del Carme i l'Hospital. Des d'aquell moment la gent es tancà a casa i només se sortia per necessitat, o per la inconsciència dels que anàvem a fer el tafaner. Els comerços no obriren les seves portes. Ja feia dies que no es podia comprar res amb diners, uns diners que tothom sabia que no valdrien. Els comerciants que tenien quelcom per oferir ho feien a canvi d'altres mercaderies. El dissabte, 28, no hi hagué mercat. Ja es comentava que els soldats abandonaven el seu lloc i que la retirada era incontrolada. Però encara per la ràdio es parlava de resistència. I la tarda d'aquell dissabte recorregué els carrers de Girona una manifestació de mig centenar de dones, cridant resistència i repartint proclames per animar la població.
El matí del diumenge, 29, abans de les nou se sentiren les sirenes, es veieren uns avions que passaven cap a la costa; però no ens bombardejaren. Al migdia vaig anar a la Rambla, el passeig que a aquella hora sempre era concorregut: estava buit. En passar pel pont de les Peixateries tocaren les sirenes i quan baixava les escales ja s'escoltà l'esclat de les bombes mentre tot retrunyia. Tot i que les bombes eren de poc calibre causaren morts i desperfectes. Un projectil caigué sobre la teulada de la Catedral i afectà la part nord de la volta. Era un quart de dues del migdia. Aquella tarda les alarmes se succeïren amb reiteració i també els bombardeigs. Tothom estava esverat. El pànic es va estendre entre la població. Els refugis s'ompliren de gent, però a molts ens feia por quedar enterrats en aquells soterranis, i ens refugiàvem al lloc de la casa que crèiem més segur i que potser era el més vulnerable. A entrada de fosc cessaren les incursions aèries. A l'hora del sopar la conversa girava sobre on podríem anar per fugir del perill. Repassàrem les famílies de pagès que ens podrien acollir. I determinàrem anar de bon matí a la masia Cal Rei de Quart. Pel carrer només circulava gent amb mantes i el poc que tenien per menjar, cap als refugis o sortint de la ciutat cap a algun poble de les rodalies o a la Vall de Sant Daniel. A primera hora del dilluns, amenaçant pluja i portant l'imprescindible, sortírem per anar, caminant, fins la masia de Quart, on fórem acollits i tractats amb la major delicadesa.
En passar pels carrers de Girona es notava una gran buidor i els passos ressonaven, com si la ciutat hagués quedat deserta. No veiérem ningú. Aquell dilluns, en fer mal temps, no aparegué l'aviació. El dimarts, amb el sol, retornaren els bombarders. Des de Quart els observàvem. Diversos aquell dimarts i nou el dimecres. El dijous arribàrem a comptar una cinquantena d'avions sobrevolant Girona; però sense disparar. Aquella tarda es veié al cel una alfa amb una de les cues molt allargada. Tothom opinava. Uns deien que era el fum després d'un avió. Altres un senyal prodigiós que anunciava l'alliberament. I aquí acaba aquell meu relat.
