La política municipal, com a conseqüència de la correlació de forces sorgida de les eleccions, oscil·la entre el consens i la crispació. Entremig d'aquestes posicions s'hi trobaria la virtut?
Certament, no tot ha de ser de color de rosa amb enhorabones per aquí i lloances per allà, però tampoc tot de color negre amb reprensions despietades i retrets sarcàstics.
Si es configuren majories absolutes, generalment els grups de l'oposició són menyspreats i s'aplica la tàctica de terra cremada. En cas de majories relatives, quan es necessiten pactes de legislatura o acords puntuals per governar, aleshores el ventall d'opcions és inescrutable perquè influeixen apetències sobre les àrees de gestió, fòbies i fílies personals i l'oblit del programa electoral per aconseguir la coexistència pacífica entre partits que s'assemblen com un ou a una castanya.
Malgrat tot, massa sovint es produeixen actituds que no ajuden gens a l'assossegament quan els regidors abandonen els plens en senyal de protesta, profereixen insults de barriada o ataquen la vida personal del contrincant en una pràctica d'enfrontaments permanent.
En altres paraules, la frustració és mala consellera a l'hora de treballar pel poble i la decepció empeny a lladrar la rancúnia per les cantonades.
Aquest estil de fer política, provocat tant pel sectarisme de l'equip de govern com pels grups de l'oposició, enrareix el clima institucional i només acontenta la claca incondicional de cadascun dels contendents.
La resta de la ciutadania resta allunyada de les trifulgues polítiques perquè les seves preocupacions estan centrades a sobreviure enmig d'una crisi de mai acabar.
Per tot plegat, els grups polítics municipals, que formen part de la institució més propera al ciutadà, potser haurien d'alçar el peu de l'accelerador de la crispació perquè la gent no es mereix alguns espectacles lamentables protagonitzats pels seus representants al consistori.
Que deixin per sempre d'escopir al cel! Als escopidors, abstrets en la contemplació de la trajectòria del seu esput, els pot agafar per sorpresa el descens del gargall en plena cara.
És a dir, els mètodes emprats pels polítics de mires curtes contra els seus adversaris es poden tornar contra seu i rebre de retop el càstig que desitgen a d'altri.
En la roda de premsa de Pep Guardiola, després de guanyar la Supercopa d'Espanya l'agost de 2011, aquest va advertir que, amb exhibicions com les de José Mourinho i alguns jugadors del Madrid, "hem d'anar alerta, perquè algun dia prendrem mal".
Seria de desitjar que els polítics fessin seva aquesta reflexió assenyada.
