La setmana passada ens referíem a regidors, de temps ja depassats, que havien formulat propostes irrealitzables i absurdes. Els qui ho varen llegir podrien pensar que tots els ciutadans que en aquella època exerciren càrrecs edilicis eren gent curta de gambals, o fantasiosa i faltada de visió. No és pas aquesta la realitat. Podem recordar moltes persones d'un alt nivell intel·lectual i molt acreditats professionalment que s'integraren en la corporació municipal amb un elevat grau d'eficàcia, de voluntat de servir la ciutat i els ciutadans, de sacrifici dels interessos particulars i de treball incondicional.

Eren temps en què el càrrec de regidor era obligatori i gratuït. D'acord amb la Llei d'Administració local la falta d'assistència a una sessió plenària, sense presentar justificació, era penada amb una multa de cent pessetes. De manera que es tractava de treballar sense cobrar i encara amb el perill d'haver-hi d'afegir diners. Si el governador civil s'havia posat al cap que un determinat ciutadà havia d'accedir al càrrec, era molt difícil lliurar-se'n. Pocs dies després d'haver estat designat, el nou regidor rebia una trucada telefònica del Cap de Cerimonial de l'Ajuntament. Li indicava que podia anar a una de les dues sastreries que li concretava, per prendre mides del vestit de cerimònia reglamentari. Era una de les poques despeses que anava a càrrec de l'erari municipal. També hi podia haver algun dinar en ocasió d'alguna commemoració extraordinària. L'obsequi del palmó que s'havia beneït el diumenge de Rams, palmó que un ordenança del municipi portava al domicili del regidor. I un ram de muguet collit en el jardí de la Devesa, en el temps de la florida. Però ben poca cosa més o potser res més.

L'ús del frac i el barret de copa no era pas acceptat igualment per tots. Uns hi gaudien a més no poder; per això sol ja haurien acceptat el càrrec. Altres ho acceptaven amb normalitat, considerant que era una manera de dignificar el càrrec, en una època en què la presentació externa es valorava en totes les ocupacions de cert relleu. Uns tercers s'hi trobaven encongits i incòmodes i de bona gana haurien renunciat al càrrec per no haver d'anar amb aquella vestimenta. En els primers anys de la postguerra, els militants del Movi?mien?to, que aleshores ho era tothom que ocupava un càrrec públic, podien usar l'uniforme del partit únic. I alguns ho feien, tal com podem veure en algunes fotografies.

Eren temps en què el protocol municipal era molt dens. Assistència a processons, pontificals, recepcions en diades de commemoracions patriòtiques... No és pas que aquestes assistències fossin obligatòries com ho eren les dels plens ?corpora?tius. Però, per una raó o altra sempre hi havia un cert compromís. Semblantment al que hem dit referent al vestuari de cerimonial, passava amb la presència als actes públics i les celebracions. Uns hi anaven contentíssims; altres amb normalitat, com una servitud del càrrec, altres per no quedar malament amb els organitzadors. Alguns que anaven a contracor a pontificals i processons, ho feien per temor que algun canonge, passés llista mentalment i ?po?gués formar una mala opinió del regidor absent. Si no els abellia assistir a les recepcions organitzades per l'Alcaldia, el Govern Civil o el Militar, temien que l'alcalde, el governador o el general tingués un mal concepte dels que trobava a faltar.

De recepcions a la plaça del Vi i de cerimònies a la Catedral, al cap de l'any, n'hi havia en abundància. A cada repicament de campanes ja vèiem la corporació municipal pujant Força amunt. I de recepcions de caràcter patriòtic o polític també n'abundaven. I algunes en dates molt incòmodes, com el 18 de juliol. Quan tan bé haurien estat a la platja o a la muntanya, amb roba còmoda o en vestit de bany, s'havien de mudar i fer acte de presència. Aquells actes oficial se celebraven exactament el dia que tocava, i al migdia, l'hora més calorosa. Mai es canviava la data per poder aprofitar el dia festiu per evadir-se, ni molt menys per poder gaudir dels ponts que a vegades les festes proporcionen.

Els actes públics i les sessions de ple eren el que la gent veia de l'activitat dels regidors. Les sessions de ple no es veien tant, perquè normalment no hi assistia ningú que no fos actor, malgrat que oficialment constava que eren públiques. Després ja es podia llegir en el periòdic el que havien acordat. Però fora del que hem esmentat, els regidors, o almenys alguns tenien altres activitats de molta importància que no eren tan visibles. També és veritat que hi hagué qui es limitava a assistir als actes corporatius. Però el qui hagi estat una mica atent a l'activitat municipal trobarà, entre aquells regidors en els quals molts només hi veien el frac i el barret de copa, exemples de ciutadania en grau elevat. Homes de negocis que iniciaven la seva jornada de treball a primera hora del matí per cloure-la a altes hores de la nit o de la matinada, que buscaven un forat en les seves ocupacions per dedicar-lo als assumptes comunals. Professionals amb altes responsabilitats en el seu camp de treball, trobaven el moment de personar-se a la Casa de la Ciutat per resoldre qüestions relacionades amb el compromís que havien contret en entrar en el govern municipal. Professors que després de llargues hores de docència, una feina poc reconeguda i pitjor pagada, no dubtaven a afegir-hi una altra dedicació, i aquesta totalment altruista, al servei de la ciutat. Petits comerciants de taulell exigent i calaix prim, que en tancar l'establiment dedicaven atenció al servei del comú.

D'aquesta manera els problemes d'urbanisme, d'educació, de manteniment de l'ordre, de l'higiene pública, de l'enllumenat, de l'escolarització..., s'anaven resolent a base de dedicació i de sacrificis personals. I d'una manera molt especial és digna de ser recordada l'actuació dels edils que se succeïren en l'atenció a l'economia del municipi. Una parcel·la molt delicada i amb múltiples dificultats i màxima respon?sabilitat en una època en què l'economia de la corporació era molt magra. Ja es podien fer projectes i propostes que si els recursos no arribaven no hi havia res a fer. I el regidor responsable de l'economia havia de fer mans i mànigues perquè els comptes quadressin i els recursos arribessin on havien d'arribar perquè la ciutat anés endavant.

Especialment en les darreres hores del matí i de la tarda, uns ciutadans que ja havien realitzat la seva feina professional, en lloc de dedicar-se al descans, es lliuraven al servei de la ciutat.