Al'edat mitjana, es va voler cristianitzar els dies de disbauxa de la festa pagana del Carnaval, per convertir-lo en un acte preparatori de la Quaresma, un període de dejuni i de penitència.
De totes maneres, la lluita entre el rei Carnestoltes, bevedor i esbojarrat, i la vella Quaresma, que predica l'abstinència, no és només una contraposició entre les ganes de viure dels mortals i l'ascetisme imposat per l'Església sinó que hom hi pot trobar elements extrapolables a les circumstàncies que envolten la crisi actual.
En efecte, els especuladors i banquers han aconseguit que tot l'any fos el seu Carnaval i continuen tenint la paella pel mànec, a l'hora d'imposar l'austeritat a la resta de la gent.
Per a aquests depredadors, culpables de les xifres d'aturats i de l'empobriment de molta gent, la Quaresma no és sant de la seva devoció. Ells continuen amb els seus privilegis i prebendes mentre aplaudeixen les mesures draconianes dels governs que colpegen els assalariats.
La seva màxima és d'un cinisme aclaparador: s'ha de ser pobre per deixar de ser pobre. Per tant, aplaudeixen la reforma laboral del govern central i les mesures imposades pel Govern de la Generalitat que van en una mateixa direcció: rebaixar els salaris, facilitar encara més l'acomiadament i donar un poder omnímode a l'empresari.
Aquesta reforma laboral és com un Carnaval salvatge i despietat que busca anorrear la funció assistencial dels sindicats i deixar els treballadors indefensos davant de la patronal.
Tot plegat, és un viatge pel túnel del temps per trobar unes relacions laborals pròpies del segle XIX i que, en alguns aspectes, van més enllà en ressuscitar una mena de vassallatge feudal.
Doncs bé, abocats a una situació que els treballadors no han provocat, cal preparar la resposta a una agressió sense precedents. Algú, amb dos dits de front, creu que es quedaran quiets els aturats sense prestació o subsidi i els assalariats amb rebaixes de sous?
Potser, en un primer moment, el temor actuarà com a element de desmobilització. Potser, la por a perdre el lloc de treball incentivarà un ferotge individualisme. Potser s'imposarà un silenci de cementiri en una primera etapa. Sí, tot això és possible que succeeixi.
Ara bé, que no cantin victòria els explotadors! Cada humiliació que infringeixin al treballador estimularà la seva consciència i s'encendrà la guspira de la lluita de classes, apaivagada durant anys pel "pactes socials" entre sindicats burocràtics i patronals pragmàtiques, amb la benedicció dels governs socialdemòcrates, transmutats en socioliberals.
