Cartes

de recerca

ignasi boadas arpa. girona.

El meu treball se´n va a la merda igual que el meu país. La meva recerca estudiava la millor opció per tal d´aprofitar el viaducte ferroviari que teòricament hauria d´entrar en desús en un futur pròxim. Però com ja estem acostumats en aquest país, les coses es fan mal fetes. Tindrem dues estacions de tren, una soterrada i l´altra elevada. Desaprofitem una altra de moltes oportunitats per fer la nostra ciutat encara més bella. Gràcies a tots, i sobretot als nostres estimats polítics, per deixar-nos aquest futur tan ple d´oportunitats i de portes obertes.

En defensa

del meu poble

mireia portavella camprubí. lloret de mar.

Jo em pregunto, és tan difícil obrir els ulls? És precisament això, un dels grans defectes que tenim els homes. Tots alguna vegada hem jutjat sense haver conegut realment abans allò del que parlàvem. Tots ho hem fet alguna vegada, però quan es tracta de nosaltres, o quan d´una manera o altra ens afecta, és aleshores quan ens lamentem i protestem. És per això que demano, com a ciutadana de Lloret que sóc, que tots aquells que veuen Lloret de Mar senzillament com la «ciutat de borratxera o de festa», es parin un moment a reflexionar i es preguntin: conec realment aquest poble? M´he passejat mai per les seves platges i pels seus indrets naturals? He vist mai els jardins de Santa Clotilde? M´he deixat portar per la música dels concerts de Santa Cristina admirant de retruc la seva ermita i les vistes des del seu pi? He gaudit mai de les visites guiades a indrets de gran valor cultural o dels seus exquisits restaurants? Tot això és Lloret de Mar, i molt més encara.

Llicenciat i aturat

dani maré soler. llagostera.

Quan tenia 16 anys, l´entorn em deia directament i indirecta que el que havia de fer per tenir bones expectatives de futur era estudiar. Mentre la majoria de companys de classe decidien anar a treballar (amb la plena seguretat que trobarien feina), jo vaig pensar que sempre hi seria a temps i que una carrera em permetria aspirar a més. Avui, llicenciat en Història (UdG), tinc la sensació que he llençat tots aquests anys. De bon principi ja sabia que aquesta carrera no tenia massa sortides laborals, però les ciències i les tècniques mai havien estat el meu fort ni m´agradaven. A més, pensava que sempre em podria acabar dedicant a la docència (il·lús de mi!). Tenir una llicenciatura, de moment, no m´ha servit per a res. A la majoria de feines el que més s´acaba valorant és l´experiència i jo no en tinc. Bé... sí: per poder pagar-me la carrera vaig treballar els estius d´operari en diverses fàbriques. Ara em trobo que em serveix més això que no pas els cinc anys de dur treball de colzes. Sé que en tot això hi tinc part de culpa. No obstant això, com carai podia jo saber que tot es torçaria així? Aquesta maleïda crisi ha esmicolat el poc optimisme que em quedava i ha ensorrat totes les meves expectatives. Abatut, ara el que l´entorn em demana és que sigui emprenedor (com si fos tan fàcil, i més en el terreny acadèmic en el qual m´he mogut). Doncs aquesta vegada no penso fer el que s´espera de mi!

Els arbres

no tenen nom

mònica vilosa i sánchez. girona.

Quan vas a caminar, o a córrer, sovint et creues amb persones que fan també una passejada. El cas és que fas el gest de saludar i dius un «bon dia» o un «bona nit», sempre intentant que s´ajusti a l´hora del dia, és clar. Però no obtens cap resposta. I quan això ja t´ha passat moltes vegades et preguntes si cal continuar saludant o és millor fer veure que no veus ningú. En un poble no passaria, no? Però a la ciutat la gent es torna invisible, perdem els noms, no som ningú. A la ciutat ets un ens afegit al paisatge. A la ciutat les persones no tenen nom i els arbres tampoc. I que els arbres no tenen nom a la ciutat em va fer pensar en un home que explicava que als pobles hi tenen: alzines, roures, pins, avets, ametllers. I a la ciutat només hi tenim arbres. Perdem la identitat en un espai gran i amb la identitat, sovint, fugen altres coses com per exemple: el respecte pels altres, el respecte per l´entorn o un senzill somriure amb un bon dia.

Fa poc vaig sentir un inspector d´ensenyament que parlava dels instituts gegants com a «monstres» perquè són com una bèstia desbocada. Tant pel que fa a l´alum­nat, com pel professorat o per tants pares i tantes mares! Això es transforma, o fàcilment es pot transformar, en falta de comunicació i falta de confiança. Les ciutats esdevenen també petites bèsties que es desboquen. Però quan torni a fer la passejada tornaré a dir un: «bon dia» i cercaré el nom dels arbres.

Fills bastards

al segle XXI

NUXU PERPINYÀ I SALVATELLA. GIRONA.

Fa uns dies va néixer la nostra filla, la nena tenia pressa per sortir i va néixer a casa, a Girona. Després, amb el nadó en braços i utilitzant el nostre cotxe, vam desplaçar-nos fins a l´hospital Santa Caterina de Salt. Aprofito l´ocasió per agrair a tot el personal que ens va atendre la seva professionalitat, amabilitat i el tracte cordial que ens van dispensar en tot moment. Passats uns dies comencem els tràmits per fer els papers de la criatura. Anem a registrar-la als Jutjat de Girona. Hem d´anar-hi tant el pare com la mare. El motiu: perquè no estem casats. Als Jutjats ens diuen que si vam anar a l´hospital de Salt hem de registrar la nena al Jutjat de Pau de Salt. El motiu: perquè no estem casats. Anem a Salt. Allà no es neguen a inscriure-la, tot el contrari, però no entenen per què si nosaltres som de Girona, vivim en el mateix domicili de Girona, i a més el part va ser a Girona, en el llibre de família i al DNI de la nena hi hagi de posar que és nascuda a Salt, estiguem casats o no. És evident que no totes les criatures que neixen al Santa Caterina són registrades a Salt sinó als seus respectius pobles: Bescanó, Anglès, Arbúcies o d´allà on siguin els seus pares. Ens recomanen que tornem a Girona. Ho fem. Aquí altre cop topem amb la mateixa paret. Les autòmates descerebrades que ens atenen ens repeteixen que si estiguéssim casats podríem inscriure-la a Girona –encara que la nena hagués nascut realment a Salt– però que si no ho estem l´hem d´inscriure allà on diu la llevadora que ha nascut i punt. És la llei, ens diuen. Algú entén quina relació hi ha entre el lloc on neix un nadó i el fet que els seus pares estiguin casats o no? Nosaltres no. Al final tot plegat esdevé una qüestió personal. Torno al Santa Caterina a buscar la llevadora que ens va rebre –que altra feina deu tenir– perquè ens repeteixi els papers de la nena i hi faci constar que no va néixer dins el recinte hospitalari.

I així al cap de tres dies, tres visites als Jutjats de Girona, dos al Jutjat de Pau de Salt, una a l´hospital Santa Caterina, i no sé quants tiquets de pàrquing i zona blava, aconseguim registrar la nostra filla al Registre Civil de Girona, tràmit imprescindible per fer la resta de papers. Preguntem a alguns familiars que tampoc estan casats i tenen criatures si s´han trobat amb el mateix cas, a ningú li ha succeït. En cap cas, però, han hagut de fer els tràmits a Girona. Així doncs hi ha dues possibilitats, o bé aquesta suposada llei és una invenció de les treballadores del jutjat de Girona, i això seria greu, o bé aquesta llei –com que és una autèntica imbecil·litat– només l´apliquen les treballadores del jutjat de Girona, que encara és pitjor.

Sigui com sigui, potser ja aniria essent hora que l´administració es plantegi la discriminació absurda i constant a què sotmet els qui com nosaltres no ens dóna la gana de casar-nos.