PAÍS DE TINYETES

i d'una cosa patim el comú de la gent a l'hora d'expressar-nos és de manca de precisió a l'hora de dir allò que volem dir. Així, per exemple, si parlem de dormir, el ventall de matisos és molt gran i interessant. Les ganes de dormir precedeixen sempre al fet de dormir; la son sempre és anterior al son. La son "endormisca" i "fa pesar figues". Un son, d'altra banda, no és una dormida gaire llarga. Un son és més llarg, això sí, que "dormitar", "dormisquejar", "fer una becaina" o "fer un sobec"; el son és més aviat de l'estil de "sestejar", "fer la migdiada" o "amorriar-se". Un son és més curt, per descomptat, que "clapar" o "fer una bona dormida". Aquest país és un país de dormilegues, de llondros, de moltons que belen baix.

No tothom dorm igual, òbviament. Hi ha qui té el son profund, fort; llavors diem que "dorm com un tronc", que "dorm com un soc", que "dorm com una rabassa", que "dorm com un mort", "com un peix", "com una pedra", o "com el guix". En canvi, hi ha qui dorm amb un son lleuger, prim; i s'escau dir que "dorm com les llebres" o que "dorm amb un ull obert". Hi ha la persona que dorm amb gran tranquil·litat, sense torbacions i diem que "dorm com un sant", "com un àngel", "com un innocent". Hi ha gent que té la sort de dormir d'una tirada i sentim dir que "dorm d'un son", "d'una sonada". I hi ha qui no dorm gens i que "es passa la nit en blanc". Comunament, una mala nit és descrita com "la nit del lloro". Cada vegada hi ha més gent que passa la nit del lloro a casa nostra fent números per arribar a fi de mes.

Es pot "dormir de costat", "de bocaterrosa" o "de sobines" (panxa enlaire). Els nens "fan nones", "nonetes" i "estan amb els angelets". Si es dorm al descobert es diu que "es dorm a la serena", "a cel obert", o "a camp ras", o "a la lluna de València". De vegades dormir no vol dir ben bé "dormir": "dormir la mona", "dormir el son etern", "dormir amb un problema", "anar-se'n a dormir plegats" o "dormir amb l'amant" no són ben bé "dormir"... L'ambigüitat de dormir i fer l'amor és latent sempre: "l'amant va dir-li de dormir junts aquella nit, però no va parar de roncar..." I encara ens podríem referir al fet de dormir de diferents maneres: "jeure", "descansar", "sojornar" o "pernoctar"... Hi ha a casa nostra massa gent que dorm a la palla.

Reduir tota aquesta riquesa expressiva a un sol verb ("dormir") ens fa pobres de llengua i d'esperit. Exactament el mateix que passa quan ens hem de referir a la trepa de xoriços, lladres i estafadors, que han defraudat a les comarques gironines 2.600.000.000 d'euros dels diners de tots, i els anomenem, simplement i vulgarment, "bergants", o, generosament, "delinqüents de guant blanc". Ni són déus als quals cal reverenciar perquè opinem interiorment que han estat llestos a l'hora d'enganyar al govern (s'ha de ser molt ase per pensar així, perquè és ben sabut que Hisenda som tots i que per tant els estafats i amb cara de burros integrals som justament tots nosaltres); ni són individus anònims. Aquests criminals són entre nosaltres, entre la bona gent. Potser fins i tot van a missa i gaudeixen de les salutacions del rector perquè deixen òbols generosos a la bacina. Potser no van a missa però són generosos amb els amics i les institucions, i contribueixen a les festes patronals del poble. Potser són tinguts per bellíssima gent que no es fica amb ningú, que talla la gespa i té cura exquisida dels seus gossos. Potser fins i tots són abrandats patriotes que cada matí hissen la senyera al jardí de casa seva amb les notes de la Santa Espina o de Girona Aimada...

Ens molesta a tots molt més que un xicot robi en una botiga de roba, és clar. El delicte tangible i amb cara i ulls té molt més predicament: "on anirem a parar?", "ves, quina gent que puja!", etc. Per aquest camí el qui ha pretès robar dues camises i uns pantalons acaba a la garjola amb una pena més grossa que els qui han robat fortunes, que els qui han estafat milions de la Seguretat Social. (Molt més grossa sobretot si tenim en compte que el Govern vol amnistiar els qui han defraudat més milions). Com a país (ara vull dir exactament aquest rodal que va de Portbou a Blanes) som una pena, un fàstic i una misèria.

Amb els diners defraudats a Girona -i que ara una trepa de sàtrapes al govern els pensen perdonar (però que, alerta, els anteriors també pensaven fer-ho)- s'hauria pogut construir el nou Trueta i s'hauria pogut desdoblar la N-II i així s'haurien salvat moltes vides. De fet, som on som, també per culpa seva. Si haguessin declarat els diners amagats hi hauria hagut capital per afrontar problemes urgents. Com em faran entendre aquest individus que no són responsables de les retallades? Hem de tenir present que els defraudadors no són ni lladregots, ni rapinyaires, ni afanetes, ni pispes, ni segabosses; que no són ni espanyaportes, ni saltaterrats, ni escurabosses; aquests individus són pitjor que malandrins, bandits o pillards; són estafadors. Cal anomenar-los pel seu nom: són defraudadors, tramposos, desfalcadors, usurpadors, espoliadors, estraperlistes, contrabandistes, xoriços, farsants, avars, egoistes, acaparadors, abusadors, i, sobretot, tinyetes. Sí, sí, sobretot "tinyetes", en el sentit principal del diccionari: "persona que arterosament va dret al seu profit sense mirar si perjudica algú altre".

I si despertem? I si ens traiem la son de les orelles? I si d'una punyetera vegada diem el que pensem i som coherents amb el que som? Aquesta colla de ximples perdonaran els xoriços i n'esborraran la pista. Però, jo vull saber (com a contribuent honrat amb més de 40 anys de solera) amb quins compatriotes comparteixo país. Necessito noms i cognoms dels amnistiats gironins. Vull dir-los a la cara que són uns miserables tinyetes i dibuixar a la façana de casa seva una cara de porc!