Em comentaven l'altre dia empresaris que subministren béns i serveis a diverses administracions i comunitats la seva incomprensió per un tipus de concursos que sistemàticament semblen estar configurats perquè només guanyin els grans grups multinacionals. Ja sigui per la seva musculatura financera o la seva potència tecnològica. La paradoxa del moment és que la situació d'asfíxia de l'administració pot justificar sobre el paper l'abús del low cost en l'hora de les adjudicacions ja siguin de paquets informàtics, serveis de neteja o concessions de càterings per a escoles. Però aquesta histèria col·lectiva que ens està agafant per mirar el cèntim a curt termini ens pot abocar a la misèria a mitjà termini. L'escombrada sistemàtica de les pimes catalanes dels concursos públics s'afegeix a l'alt nivell de morositat de les administracions, que hauran esdevingut responsables primeres de la fallida de nombroses empreses perfectament viables.

En el meu pas pel Govern vaig lluitar aferrissadament per, acollint-me a les escletxes de les normatives europees, facilitar una norma de concursos que no contribuís a desertitzar laboralment el nostre país. Lamentablement, el temps per implementar-ho va ser curt i per altra banda, l'altre gran gruix de les administracions, Estat, diputacions i ajuntaments, majoritàriament han caigut i cauen en els mateixos greus errors a l'hora de dissenyar aquests concursos. Les grans empreses guanyadores molts cops amb seu fora de Catalunya utilitzen sistemàticament com a proveïdors altres empreses situades lluny del país -i molts cops no per motius de preu o qualitat sinó perquè arramben beneficis cap a la casa mare.

Quan estem arribant a una quarta part de la població desocupada és una irresponsabilitat o directament una agressió al poble no repensar a fons els models de concursos públics.

I no estic parlant de l'amiguisme i el clientelisme tan habitual en versió nostrada o multinacional practicada pels grans partits quan governen. Estic parlant de normes clares, transparents, però a la vegada clarament prioritzadores de l'ocupació pròpia.

I això passa indefectiblement tant per facilitar paquets més petits accessibles a les pimes, com, sobretot, per garantir en els concursos clàusules socials a favor de l'ocupació local i del món cooperativista. I en certs àmbits, quan es venen productes, la introducció progressiva de penalitzacions per la petjada ecològica. Això vol dir que els menjars de les escoles i els hospitals han de ser quilòmetre zero i progressivament ecològics. Que de les instal·lacions cal valorar-ne els costos ecològics dels seu transport i altres derivades ètiques com si han estat produïts en països amb drets democràtics i socials reconeguts.

O Europa, i en particular Catalunya, ens atrevim a avançar cap aquí, o bé no només facilitarem la misèria a casa nostra sinó que contribuirem a la insostenibilitat del planeta.