la il·lusió de despertar-se un 14 d'abril amb la notícia que ha caigut el Rei, queda una mica apagada en saber que es tracta d'una caiguda literal. I quan es coneix que s'ha produït a les cinc del matí a resultes d'ensopegar amb un graó perd inclús el factor sorpresa, i és que és sabut que en segons quines hores i condicions els escalons es mouen sense que calgui ni la intervenció de l'esperit del negre del Darder, que enterrat a Botswana havia jurat venjar-se dels qui el van treure de la vitrina climatitzada i el van retornar a la sabana. No va caler intervenció espiritual, va ser suficient l'espiritosa.
Dit això, el Rei va fer el que li tocava en anar a caçar elefants, ja que, com la mateixa monarquia, és una activitat més pròpia del segle XIX que del XXI. Un país que té i manté monarquia espera del cap d'estat que vagi de safari, navegui a vela, tingui concubines i cortesans, visqui en un palau i no pagui impostos. Un rei s'ha de comportar com un rei. D'un rei ningú espera que sigui solidari amb el poble quan aquest passa la pitjor crisi econòmica i cinc milions de súbdits no tenen feina, per tal futilesa n'hi hauria prou amb un president de república.
El cicuit és: discurs de Nadal-Baqueira-safari-Marivent-vela-curses de F1 i/o motos-acudit campetxano i tornar a començar. Amb estades ocasionals en hospitals quan ha patit algun accident laboral esquiant, navegant o caçant. Monarquia moderna? Això és com parlar d'una gramola moderna, d'un cotxe de cavalls modern o d'una Església moderna.
El que ignorava aquest cop el cap d'estat és que el tremolor que va notar al sòl després del tret mortal (i que es va allargar fins ben entrada la matinada segons es dedueix) no era producte de l'impacte del pobre paquiderm a terra, sinó de la pròpia monarquia, que començava a trontollar sota els seus peus. "Quina peça i quina trompa!", exclamaven l'endemà inclús els que no havien vist les fotos de l'elefant abatut.
