Potser Twitter sigui com els fluorescents, que donen tota la llum però també ressalten les imperfeccions (si n'hi ha, i sol haver-n'hi). Els pares preocupats perquè els seus adolescents pengen qualsevol cosa a Internet, des dels seus plans immediats a imatges compromeses, van sucumbint a l'innegable atractiu de les diferents xarxes sense molestar-se a sol·licitar ensinistrament als fills que s'han criat en el concepte digital de vida social. I fan el mateix o més.
Arraconat per la investigació oberta per la Cambra dels Comuns britànica sobre les pràctiques possiblement delictives del seu desaparegut tabloide News of the World, que espiava els telèfons de polítics, artistes i víctimes del delicte, el magnat de la comunicació Rupert Murdoch es va despatxar en el seu compte de microbloc amb uns quants comentaris despectius sobre els conservadors anglesos, als quals va anomenar "vells pijos" i es va mofar de les mesures econòmiques empreses per l'asfixiat David Cameron. Preguntat per un membre de la comissió que escruta l'activitat de les seves empreses si s'ha distanciat del seu estimat amic el cap del Govern per no adjudicar-li un conglomerat de televisió després de l'escàndol de les escoltes ho va negar i va dir: "No es prengui els meus tuits massa seriosament".
El milionari octogenari que sempre ha menyspreat les noves tecnologies de la comunicació, i el seu primer avatar a Twitter, que el mostrava en xandall, va donar la clau als parlamentaris perquè en les conclusions del seu informe el declaressin la setmana passada "no apte" per dirigir una multinacional, atesa a la seva "ceguesa voluntària" a les activitats il·legals dels seus diaris. No és un tipus seriós, és a dir.
Existeix un concepte nou que a Murdoch li patina, imagino que a causa de la magnitud dels seus problemes en vida real, que és el d'identitat digital. Ve a consistir en la suma de trets d'un individu o un col·lectiu que actuen en mitjans de transmissió digital. Se la va construint un mateix amb les seves accions virtuals. Anem deixant un rastre d'opinions, gustos, compres, interessos i valoracions que altres poden sondejar per al seu propi profit, amb el propòsit de vendre o controlar, però que nosaltres podem també manejar de manera que ens beneficiï.
Murdoch 2.0 va deixar anar contra els seus enemics el que li van permetre els 140 caràcters de Twitter sense pensar que la seva opinió volava fins als seus milers de seguidors i que aquesta li passaria factura. No va vigilar les seves formes potser confonent la xarxa social amb un fòrum tancat del Club de l'Acudit, o amb una reunió de Magnats Anònims. No va cuidar el que teclejava com si es tractés d'un editorial de diari (potser aquest exemple, vist el que ha passat amb els seus tabloides no sigui gaire bo). Va fer mal a la seva imatge per la via de la contradicció, o simplement va generar la polèmica que tant li agrada.
Alguns tremolen perquè la immediatesa de les noves vies de comunicació deixa al descobert les carències de criteri i formació si existeixen, i els proporciona amplificació. Evidentment, si Rupert Murdoch hagués escrit a mà les seves burles al Govern de Cameron, anat a comprar un segell i buscat una bústia potser s'hauria pensat dues vegades què estava fent exactament. La qüestió no resideix en si Twitter és un mitjà creïble perquè es tracta d'un canal: la fiabilitat és de cada usuari, que se la treballa o se la carrega amb la seva activitat personal. Murdoch 2.0 no va aprendre de David Bisbal 2.0, que es va crear una identitat digital d'idiota en un temps rècord, així que va haver d'exiliar-se d'Internet per tallar de cop. No passa res, tot transcorre a un ritme vertiginós a la xarxa, qui no s'hagi penedit d'un tuit ?alguna vegada que els llanci la primera pedra.
