Iesperar si piquen. En poc temps, s'ha dinamitat l'aplicació de responsabilitat social corporativa a les empreses. Per a alguns s'ha instaurat la llei de la selva, on el rei no és el lleó, sinó el diner, cash is the King.

Tres episodis recents poden molt bé il·lustrar-ho. Des de fa més d'un any tenim una inspecció d'hisenda. Fins ara les relacions han estat cordials, però quan la inspectora decideix que s'ha de posar punt i final, verbalment ens comunica el que pot figurar en l'acta i ens demana que li fem una oferta. Què vol dir una oferta? Doncs per tancar en conformitat la inspecció, ens podem posar d'acord. Ens hi neguem en rodó, ja que el que esmenta considerem que són despeses deduïbles de l'impost de societats, han estat acceptades per l'auditor i per tant no hi ha acta o tancarem en disconformitat. Ofesa, ens parla de possibles sancions, cosa que ens sona a intimidació. Doncs va bé per anar a Roma. De fet, la recent amnistia fiscal ha posat sobre la taula el que tots sospitem: per a l'agència tributària els ciutadans som uns defraudadors, ja que coneixen l'existència de diner en paradisos fiscals i sota els rajols. Per als ciutadans, els inspectors d'hisenda són uns incompetents ja que no han aconseguit trobar els diners evadits de les grans fortunes i criminalitzen les petites empreses. Algunes piquen i paguen per tal que Hisenda les deixi en pau. L'Agència tributària té afany recaptatori i ja sabem que l'Estat no inverteix a les comarques gironines ni en la proporció del que recapta ni en proporció a la nostra població.

El mes de març, un client important va decidir, amb la intenció que li incrementessin el risc i les vendes, retornar-nos rebuts de dos mesos anteriors, els quals a tots efectes estaven totalment cobrats. Per refusar les devolucions, des dels departaments de cartera dels bancs se'ns va sol·licitar la carta d'autorització bancària, document que no teníem. Tot i així, continuàvem insistint que es tractava d'un frau, una apropiació indeguda i que amb aquesta empresa teníem relacions comercials continuades, estables i totalment correctes des del punt de vista mercantil. Finalment, l'assessoria jurídica del banc que hi estava més implicat va aixecar les orelles davant l'amenaça legal i va determinar que existia un contracte verbal, anterior a la llei de Serveis de Pagament del 2009, i que per tant no era d'aplicació el que determina aquesta llei, és a dir, pels rebuts que descomptem amb la coneguda norma 58, que es poden retornar, en alguns casos fins a 13 mesos d'anterioritat.

Després de l'ensurt, de comprovar que hi ha bancaires que coneixen bé la normativa bancària però no el Codi Penal, de veure com n'estem d'indefensos davant d'una llei i dels possibles pinxos, el que hem de recomanar és que intentem cobrar les factures a través de transferència, xec o pagaré, i que ens oblidem dels rebuts carregats en compte. Si no haguéssim estat àgils en la resposta, a hores d'ara tindríem un problema encara més gros. A partir d'ara, si aconseguim cobrar a través d'aquests altres instruments, deixem a mans dels clients el termini de pagament, amb la qual cosa l'aplicació de la llei de la morositat se'n va en orris.

El cas és que en alguna reunió en què se'ns havia explicat la casuística de la Llei de Serveis de Pagament, més d'un va veure la perillositat i la indefensió en què ens trobem les empreses. Però mai ens hauríem pensat que un poca-solta s'hi atrevís. Doncs sí, va intentar pescar però en va sortir escaldat.

I per acabar-ho d'adobar, les fusions, absorcions i intervencions bancàries ens estan deixant sense proveïdors financers. A cada bugada hi perdem un llençol, a cada fusió una retallada. Ja ens ha passat amb la desaparició de Caixa de Girona i surten problemes amb la CAM, el Pastor, Catalunya Caixa i el darrer i pitjor NovaGalicia. Aquesta caixa, resultant de la fusió de Nova Caixa i Caixagalicia, tenia fins l'any passat un departament d'empreses força competent. Des de la fusió i del naixement d'Evobanco se'ns ha comunicat que deixen el negoci d'empreses per concentrar-se només en particulars. Puntada de peu a les empreses i al carrer, desnonats en una època en què no pots trucar a cap porta per trobar finançament ni pel circulant ni per la inversió.

Ras i curt, els interessa el diner dels gironins però no invertir-lo al territori. Estem, doncs, davant d'un banc que dóna servei als gironins o davant d'un nou xiringuito financer? Qui hi ha al darrere de l'Evobanco? Hem de permetre que vinguin a les comarques gironines a recaptar, a recollir, sense tenir intenció d'ajudar al teixit productiu, a les empreses i els comerços? Potser que a pescar se'n vagin a Galícia, que a Catalunya ja ens en sortirem amb els nostres diners i els invertirem on es necessiten.

Hem de defensar els nostres interessos d'una manera més valenta, no només amb l'anècdota dels peatges. D'entrada, refusant tots els possibles fraus, intimidacions, xantatges, a tots aquells que volen fotre ma a la caixa i fent boicot a entitats recaptatòries que volen pescar a casa nostra, emportant-se a altres verals el diners que s'han de quedar aquí. Sense diners no hi ha inversió, sense inversió no hi ha creixement, sense creixement, més atur. O plantem cara i ens fem valer, o ens n'anem pel pedregar.