Visca la Guàrdia Civil

rfena de competències, la Guàrdia Civil s'ha sabut reconvertir fins oferir als ciutadans nous serveis adients al temps de crisi, inclús a costa de la seva seguretat. Per exemple, les casernes com a lloc de vacances. En un poblet de la Costa Brava vaig parlar amb una senyoreta que passava uns dies a la caserna del lloc, convidada per un amic que hi estava destinat. Aquesta reconversió de les casernes en villages gratuïts ja seria motiu suficient per reivindicar-ne la permanència, però la cosa no acaba aquí: com que de la conversa vam passar als fets, la fogosa senyoreta em va convidar a passar la tarda a la caserna, on vam anar acompanyats per l'agent. Vaig entrar a la instal·lació militar saludant amb un bones tardes el sentinella sense que se'm demanés el DNI ni se'm preguntés si pertanyia a cap grup terrorista. Ja a l'apartament, la generositat del benemèrit agent va esclatar en tot el seu apogeu, prestant-nos el seu llit mentre ell s'enfrascava en feines tan marcials com la de fer-nos el dinar per recuperar forces en havent folgat. Efectivament, després del plaer de la carn, el de l'estómac: l'home ens esperava amb la taula parada i amb una paella -res no pot ser perfecte- pastada com ciment, si bé s'ha d'apuntar en el seu descàrrec que poca gent es concentraria en els fogons sabent que té un estrany a dins del llit. Acabat el dinar, em vaig acomiadar d'agent i senyoreta i vaig sortir -tot sol!- per passadissos i estances de la caserna com Don Paco -que així es deia el duc d'Ahumada, i no Pedro- per casa seva. En resum, que una caserna és avui lloc de vacances, meublé i fonda, tot a cost zero. La seguretat és inexistent però l'hospitalitat és impecable, vagi una cosa per l'altra.