El jovent d'avui està podrit fins a la medul·la i és dolent, irreverent i peresós. Mai no serà com la joventut del passat i serà incapaç de servar la nostra civilització". Això sembla escrit per qualsevol de les persones grans que troben que la joventut ho fa tot malament -o quasi-, que no respecta la gent gran, que no vol treballar, que no s'implica, que no tenen la cultura de l'esforç, que ho han tingut tot massa fàcil... Més tard, si tenen la paciència de seguir-me, els diré la procedència de la citació.

Aquests retrets que es fan als joves, però, no són generalitzables. Ni tots són com fa aquesta pessimista descripció ni tots són "ni ni" (ni estudien, ni treballen). A vegades confonem la desafecció dels joves cap a certs comportaments dels que tenim més edats amb un no entendre que, simplement, les formes canvien.

Uns amics que varen assistir amb mi a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana a Barcelona criticaven la manca de joves. Jo adduïa que aquell format de míting clàssic és lògic que no els captés. I hi afegia: si potser l'organització hagués contractat Obrint Pas, això s'hauria omplert de jovent. És a dir, no crec que els joves estiguin desmotivats -en general-, sinó que actuen amb formats diferents.

D'altra banda, cal parar atenció a un fet: els joves són la conseqüència de l'educació que els ha donat la generació anterior... No seria aquesta la responsable del seu comportament?

Se'ls acusa, entre altres coses, que viuen aïllats en el seus enginys electrònics portàtils; penso que és tot el contrari. Mai com ara s'havien socialitzat tant, havien cultivat tant l'amistat, el grup, però, això, sí, sota formes diferents. El jove que veiem aïllat amb el seu mòbil, segurament s'està connectat amb molts d'amics, compartint-hi textos, fotos, missatges...

I ara sí: la citació que he fet al començament data de 3.000 anys abans de la nostra era, i està escrita en una tauleta cuneiforme de l'antiga Mesopotàmia. En tota la història de la literatura, la filosofia i fins de les religions, hi trobaríem textos semblants. Als joves se'ls culpa de moltes coses, començant pel seu aspecte físic, el seu pentinat, la seva forma de vestir... És que oblidem la nostra pròpia joventut? Tot i que, certament, ens trobaríem persones que ja semblen velles de naixement, d'aquelles a les quals tot els incomoda, i que sembla que no han tingut cap rebel·lia ni personal, ni vestimentària, ni política... Com poden entendre els joves, si l'essència de la joventut, és, justament, fer el contrari de la generació anterior?