Tots els llenguatges solen tenir unes frases fetes que serveixen per expressar allò que hauríem de dir amb paraules més treballades. La frase feta la treiem d'una llauna de conserves, que sempre va bé per sortir del pas; sòl venir de molt temps endarrere, una frase feta, i no porta data de caducitat, al contrari, encara té molta corda i circula bé. En un article anterior vaig utilitzar allò de "fer volar coloms" i algun lector m'ha preguntat quin origen dèu tenir aquesta frase feta, tenint en compte que ja es veu no ha nascut a la present generació, però és molt usual.
He trobat informació sobre l'esmentada expressió en el llibre de Josep Pla "Un senyor de Barcelona". A més de recomanar-ne vivament la lectura cal dir que el senyor del títol del llibre és Rafael Puget (1873-1951 ),personatge il·lustre del segle XIX que -conversant llargament amb Josep Pla- va explicar incomptables coses, una vertadera enciclopèdia de la vida social de la seva època. A "Un senyor de Barcelona" es llegeix l'origen de fer volar coloms. Era una manera de passar l'estona, un joc que sembla haver començat al cor de la ciutat de Barcelona, concretament al carrer de la Palla i rodalies, on es concentraven els més experts del joc; els afeccionats criaven els seus propis coloms; pujaven als terrats amb una canya llarga armada d'un drap blanc i la feien moure descrivint unes corbes a l'aire, d'un extens diàmetre; la gràcia del joc consistia a atreure al mateix cercle els coloms d'algun veí, que també s'hi entretenia. L'estímul del joc era aquest, provocar els col·legues d'altres terrats i fins i tot la cosa s'engrescava i derivava en altercat. Joan Amades en el seu "Costumari català" parla d'aquests afeccionats i els anomena "colomistes"; fins i tot tenien un patró que era Sant Francesc de Paula.
El passatemps de fer volar coloms va ser, en la seva època, un costum prou conegut i popular que meresqué tenir entrada al diccionari català on ha quedat entronitzada l'expressió de "fer volar coloms" explicada com un "il·lusionar-se, tocar poc de peus a terra". I així l'anem repetint, en el llenguatge corrent, com fem amb totes les frases fetes que han sortit d'un motlle o patró que no es varia.
Actualment, i ja sense ni ombra d'aquelles canyes noucentistes enjogassades i d'aquells draps que voleiaven, es fa servir molt la frase de fer volar coloms. Es diu molt encertadament sempre que alguns governants, polítics, banquers, economistes, comentaristes, teòrics i derivats s'il·lusionen i no toquen de peus a terra sempre que parlen, profetitzen, revisen, dogmatitzen i xerren, sobretot xerren, sobre la greu situació econòmica i social, les seves causes i les seves conseqüències. Només fan voleiar temors, inseguretats, dubtes i mentides. Tota aquesta patuleia del bla, bla, bla torna fer pensar en aquells colomistes que feien voleiar canyes i draps des dels terrats de casa seva. Ara ho fan des de tribunes parlamentàries, fòrums de gran nivell, conselleries i parlaments duplicats, micròfons d'altes audiències, diaris estridents. I el carrer, anar resistint tot el que cau.
En aquestes circumstàncies caldria recordar un consell d'Ortega Gasset: "Es fa literatura o es fa precisió; i si no, hom ha de callar". Ara més que mai, qui tingui ús de la paraula ha de posar-hi un capteniment especial, una responsabilitat extraordinària. La mateixa dignitat dels perjudicats per la crisi reclama més veritat, més transparència, a les paraules. Ens cau a ?sobre una excessiva colomassa, com si tot un cel ple de coloms s'hagués posat a defecar.
