El rescat bancari anunciat, un eufemisme per evitar la paraula intervenció, és una ofensa a la intel·ligència de la gent per part dels governants espanyols en connivència amb la Unió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional.

L'auxili europeu a les entitats bancàries implica la seva nacionalització parcial o total quan se'ls injectin els fons necessaris per cobrir els forats presents i futurs del risc dels actius immobiliaris i les pèrdues en borsa. Malgrat els enganys i les mentides, es tracta d'assegurar que els grans accionistes (bancs alemanys i francesos i fons d'inversió americans) no en resultaran perjudicats.

A curt termini, qui és capaç de certificar que s'obrirà l'aixeta del crèdit per a les famílies i les empreses? L'experiència recent ensenya com els préstecs del Banc Central Europeu a l'1% només van servir per comprar deute públic al 5% o el 6%. Un negoci rodó!

Tampoc es pot negar que les noves ajudes augmentaran l'endeutament públic i, a més a més, si es destinen a cobrir pèrdues seran una despesa pública que tindrà un impacte en el dèficit, alimentant una espiral que obligarà a noves retallades i pujades d'impostos.

Ningú ha d'oblidar que la crisi financera és el resultat de l'actuació d'una colla de banquers cobdiciosos que, aplaudits i empesos pels accionistes àvids de dividends, es van decantar per l'especulació immobiliària i van abandonar el seu paper d'intermediaris entre els estalviadors i els inversors en l'àmbit de l'economia productiva.

En tot aquest procés el diner fiduciari, que es crea quan es concedeixen crèdits, no té cap valor en si mateix sinó que depèn de la confiança de ser acceptat com a mitjà de pagament. És a dir, els bancs han obtingut enormes beneficis en l'època daurada prestant molt més enllà del que podien garantir amb els capital dels accionistes i amb els dipòsits dels estalviadors.

Això sí, quan la bombolla ha rebentat, l'Estat s'ha afanyat a socialitzar les pèrdues i a sanejar els comptes amb els diners de tots per retornar al sector privat, polides i endreçades les entitats financeres intervingudes.

Doncs s'ha acabat el bròquil! S'ha de reivindicar la fusió de tots els bancs en un Banc Públic Únic mitjançant l'expropiació de la banca privada sense indemnització als grans accionistes i garantint els dipòsits dels petits estalviadors. Aquesta nova entitat financera establiria condicions de crèdit a bon preu per als pagesos, els artesans, els petits comerciants i els treballadors.

En definitiva, és optar per instaurar un sistema públic de crèdit al servei de les necessitats socials i no al servei dels especuladors financers.