quan Déu va crear Adam i Eva, Adam, enllepolit per la poma de l'arbre prohibit que li mostrà Eva, sucumbí al pecat i el pecat es va fer carn; per culpa del pecat original la vida termina amb la mort; el cos és past dels cucs, però l'ànima immortal, que se separà del cos, la seva garjola, rep el premi o el càstig merescut per les seves obres terrenals. Sols Jesucrist i la Mare de Déu uniren el cos i l'ànima abans de fugir del món; la resta d'humans deixem en aquesta vall de llàgrimes les despulles i l'esperit vola cap el cel o s'enfonsa a l'infern o el purgatori, un espai no ben localitzat equidistant entre el cel i l'infern; de petit insistia que el purgatori era un veïnatge de cases de pagès, adjacent al de "la poca farina", dos verals de la pagesia sense aigua corrent, els més pobres, no obstant això els familiars m'asseguraven que allò no era pas el verdader purgatori.
Abans existia un altre espai metafísic, els llimbs, que de nen quan preguntava per on queia, no sé per què, una tieta sempre em contestava "a la vall d'Aran". En els llimbs descansaven les ànimes dels infants morts sense baptisme, el que em semblava una greu injustícia; quina culpa en tenien ells, pobrets innocents? Els culpaven iniquament d'una màcula en l'ànima ja que per haver nascut havien heretat el pecat original, quan ells no hi tenien res a veure, a més si havien mort sense ser batejats s'havia de castigar els maimons que havien ronsejat, els pares i el capellà, puix no havien fet bé la feina.
La resurrecció de la carn és una creença religiosa que assegura que a la fi del món, en el judici final, cada persona serà avaluada per Déu i l'ànima, desmembrada del cos arran de la mort, tornarà de nou a insuflar-li vida per conviure plegats altre cop. El cos s'havia quedat enterrat en un cementiri del món material, mentre que l'ànima en el mateix moment de la mort havia fet via vers algun espai espiritual.
Per a molts aquesta teoria és d'una gran violència intel·lectual, molt difícil d'entendre, i perquè aquesta raó és un acte de fe suposar que es produirà, després de la mort física, aquesta nova trobada definitiva entre el cos i l'ànima.
Per altra banda hi ha religions com la musulmana que donen un gran protagonisme al cos dels homes, que s'abeurarà en els rius de llet i de mel, ensems gaudiran de l'amor de noies verges; paradoxalment l'Alcorà no parla de l'ànima de les dones, per elles no hi ha pensada cap recompensa, malgrat la seva vida de bondats.
Tanmateix en cap religió no se sap quin cos masculí recuperarà cada individu, el d'adult o el de vell, però per a l'islamisme el cos ha de estar en perfectes condicions ja que els plaers que li seran regalats són sensibles. Aquesta necessitat de viure l'eternitat amb cos respon que els plaers sensibles per a molts són superiors als de l'esperit.
El que ara explicaré és una anècdota, viscuda per la meva dona i un servidor, fa anys en un viatge al Marroc, on vam anar amb la intenció de romandre-hi dos mesos, però al cap d'un mes en no poder aguantar la tensió a la qual els estrangers érem sotmesos, vam decidir tornar cap a casa. Hi havia pocs turistes i nosaltres viatjàvem sense la protecció d'un grup o d'un guia local. En cada població ens sentíem agredits pel simple fet de ser occidentals. El xantatge emocional més freqüent era titllar-nos de racistes per no voler parar-nos a parlar o a comprar.
La peripècia més greu ens passà a Marràqueix; fou aquí, en una comissaria rònega, davant d'un comissari malcarat, on un botiguer bereber em va convocar pel dia del judici final per explicar-me un secret. Els fets s'havien desencadenat així: passejant pel carrer la Montserrat veié una tenda de roba. Hi entràrem. Ens va atendre l'amo, un bereber fornit, alt i gros, molt amable, amb qui vam establir una llarga conversa sobre temes culturals, mentrestant s'anaven desenvolupant compres i el regateig habitual. Pactàrem un preu satisfactori i ens va dir que si observàvem un petit defecte en alguna peça, la hi portéssim que ho arreglaria sense cobrar-nos res.
Ja a l'hotel, la meva dona s'adonà d'un descosit en una caçadora i l'endemà, a primera hora, entràrem de nou a la botiga. Aquella persona amable s'havia trastocat en un home malagradós i hostil, tanmateix va dir-nos que compliria amb la paraula donada i que a les dotze podíem passar a recollir-la. A les dotze em digué que encara no li havien portat. Passà el temps i a la una m'adono que el gegant bereber havia tancat la tenda i quan sóc allà em llença la caçadora a la qual algú havia guixat una ratlla gruixuda de tinta al davant. Ja hi som! Afirmà que ell no havia sigut. Ja ens trobem tots tres a la comissaria a resoldre el nyap i assegura al comissari que ell no ha ratllat la caçadora i que en el dia del judici final em vindrà a buscar per explicar el que ha passat. "Per què vostè creu en la resurrecció de la carn?" m'etzibà. Li vaig contestar: "No és el millor moment per parlar de teologia, centrem-nos en la caçadora". Un somriure es dibuixà en els llavis del comissari, qui digué al bereber que ho rescabalés amb una nova caçadora.
Estem condemnats a morir, tard o d'hora finiré, però el fet de trobar-me amb el bereber me'n treu les ganes, no vull saber què va passar, ja em conformo a ser viu i viure desinformat d'aquest afer. En cas de trobar-lo en el judici final li recordaré que ell és el responsable de la guixada, li agradi o no.
