Aquest país, digues-ne Catalunya o Espanya, ara no discriminarem a ningú, tendeix a la dualitat. I això s'expressa, en un gran nombre d'ocasions, a pensar una cosa i fer-ne una altra (això tan recorrent de la doble moral: els diumenges a missa i entre setmana de putes, perdó, a Eurovegas) o bé a actuar en el sentit exactament contrari que dicta el seny. Fixem-nos, per exemple, en aquest "muppet" que tenim/tenen de president del Govern espanyol, celebrant gols sense escrúpols mentre se li cremava la comunitat que més ha contribuït a engrandir el seu projecte polític. O en els jugadors de futbol, als quals sovint s'atribueix un valor ideològic que, convé dir-ho sense gaires miraments, no tenen. El cas és que mai com la setmana passada s'havia expressat tan nítidament que la lògica de l'opi del poble (en aquest cas, el futbol) no és la de la conjuntura. Però si bé en temps passats era possible compensar les crueses de la realitat amb les frivolitats de l'oci, ara viuen en una dissociació permanent, com si de cop i volta s'hagués abaixat un teló imaginari que impedeix la fruïció arbitrària de les coses. A alguns ens importa un rave que la Roja guanyi o perdi, però és que això és el de menys: el problema és tot l'absurd debat que genera sobre afiliacions i menyspreus impedeix que es parli de l'impresentable governant que s'ho mirava des de la grada. Uns, perquè estan massa ocupats lloant les proeses d'onze mercenaris; els altres, perquè veuen en la selecció no sé quin atac a les pròpies creences. No ens enganyem: aquí el problema a batre no estava al camp, ni en el color de les samarretes, ni en els equips de procedència dels jugadors. Estava en el sòmines barbut que es va permetre el luxe de fer broma sobre uns "embolics europeus" que s'han erigit en una màquina de generar desigualtats. Davant d'això, davant l'evidència que tot plegat se'n va a fer punyetes, l'única solució és emigrar a Mart. Els marcians, segur, no han d'aguantar tanta ximpleria.
