En el discurs de Mariano Rajoy davant el Congrés dels Diputats, dimecres passat, apareix 23 vegades la paraula "creixement". Divuit es troben en la informació sobre la recent Cimera Europea i els seus acords, i només cinc en l'apartat de mesures estrictament espanyoles, però sempre lligades a la promesa de "reformes estructurals". En tot el discurs no s'anuncia ni un sol euro espanyol per al creixement, que es confia als plans europeus d'estímul i als miracles que puguin obrar les lleis. El que és molt confiar, perquè Europa és molt seva i perquè les lleis no supleixen l'absència de diners.
S'ha comparat la intervenció de Rajoy amb el "sang, esforç, suor i llàgrimes" de Wintson Churchill davant la Cambra dels Comuns el 13 de maig de 1940. "Diré a aquesta Cambra, tal com vaig dir a aquells que s'han unit a aquest Govern: No tinc res a oferir, sinó sang, esforç, llàgrimes i suor", va advertir Churchill, però va afegir: "Quin és el nostre objectiu? Victòria, victòria costi el que costi, victòria a pesar del terror, victòria per llarg i dur que sigui el camí". Mariano Rajoy, per la seva part, va dir: "Servirà d'alguna cosa tanta estretor? La resposta és un sí amb tota rotunditat. Estic convençut que al final del sacrifici ens espera la recompensa". L'èpica no és la mateixa. "Abandonar aquest embús de les finances i del dèficit" no és el mateix que "victòria costi el que costi".
Churchill anunciava una actitud ofensiva. S'acostava una dura prova. L'enemic anava a atacar el sòl britànic i es perdrien milers de vides: sang i llàgrimes. Hi hauria privacions de tota mena, llargues jornades i racionament: esforç i suor. Però Churchill no oferia només resistir mentre passava la tempesta, sinó que prometia prendre la iniciativa i colpejar l'enemic. És cert que, finalment, els Estats Units van donar l'empenta definitiva, però Churchill no hauria passat a la història si hagués dit: "Capejarem el temporal mentre esperem que els japonesos bombardegin Pearl Harbor i els cosins entrin en la guerra".
Rajoy espera que el creixement vingui de l'amic europeu, que està com els americans el 1940: amb molt poques ganes de ficar-se en la nostra guerra contra la recessió. Hauria estat bonic, després de l'anunci de les retallades, afegir que una part concreta d'allò recaptat i d'allò estalviat es destinaria a estimular l'activitat econòmica en aquells camps que millor puguin evitar la repetició d'errors passats. Encara que l'abast de la mesura fos limitat, hauria portat un raig d'esperança, la qual cosa, per cert, també té impacte en l'economia.
