L'estil democràtic que s'ha imposat amb el que alguns van anomenar pretensiosament "el fi de la Història" exigeix la celebració de consultes periòdiques a la ciutadania. És trist constatar com s'estén l'opinió que en realitat tot està precuinat en el si d'organitzacions partidistes de particular opacitat perquè hem creat una superestructura de partits polítics cada vegada més endogàmics i atents als seus propis interessos per damunt dels de la ciutadania. Un exemple clar és el que acaba de passar amb Bankia: el rebuig dels grans partits nacionals a obrir una investigació sobre una sortida a Borsa que ha fet perdre grans quantitats de diners a molta gent ha desembocat en una denúncia davant la Justícia per part d'un partit minoritari. Els partits grans tenien interessos en el banc intervingut i en cap moment han fet la impressió de voler que se sabés el que de veritat hi ha passat. La conseqüència és que els jutges intervindran ara per deixadesa del Parlament, que s'ha mobilitzat massa tard.
Això desmotiva la ciutadania i desprestigia la classe política. Els partits polítics apareixen entre les institucions menys valorades del país i això no és bo.
Aquest és un moment en el qual els espanyols i els europeus en general tenim molts fronts oberts. Però les èpoques de crisi són també moments d'oportunitat en els quals pot ser possible afrontar canvis que serien impensables en un altre moment. L'anomenat moviment dels Indignats -tot el difús, inconcret, escapçat i assembleari que es vulgui- té al meu parer la virtut de ser un toc d'atenció davant el progressiu distanciament que es percep entre governants i governats.
Els partits han de ser més oberts i responsables davant la ciutadania i les seves estructures menys conservadores, exactament el contrari d'aquella frase lapidària d'Alfonso Guerra quan va afirmar que "qui es mogui no surt a la foto". No es referia als ministres del Govern -el que hauria estat lògic- sinó als diputats del Congrés, que volia dòcils a les seves instruccions. Una altra frase cèlebre seva es va referir al final de Montesquieu i de la separació de poders davant un Executiu que allargava els seus tentacles al Parlament i al judicial. Ja veiem on ens ha portat, això, a un Congrés que és una caixa de ressonància per a les decisions de la Moncloa (no concebo treball més avorrit que el de diputat de base prement en cada votació el botó que li indica el seu partit) i a un Judicial paralitzat durant anys per la incapacitat dels polítics per repartir-se quotes d'influència en els seus òrgans rectors. El resultat és el seu allunyament dels ciutadans i el desprestigi d'institucions molt necessàries per a la gestió d'una convivència en llibertat.
Cal acostar la política al ciutadà perquè s'involucri i se senti més partícip i més responsable del que passa en el seu entorn. Com un primer pas els partits haurien d'establir llistes obertes. No ho fan perquè això disminueix el poder arbitrari de les seves executives. La Transició i les seves transaccions van imposar quotes nacionalistes que distorsionen el vot ciutadà doncs no té sentit que IU tingui menys escons que el PNB, poso per cas, quan el supera en vots per golejada. Les legítimes preocupacions dels nacionalistes han de trobar forma d'expressar-se i de defensar-se al Senat, que hauria de ser una autèntica cambra de representació territorial i la inoperància del qual és avui tan gran que ningú notaria la seva desaparició si es produís.
Avui els ciutadans els demanem als nostres polítics que facin pinya i uneixin esforços per treure'ns de la brutal crisi que patim, que es posin d'acord en un parell d'assumptes essencials com són l'educació dels nostres fills (que no pot canviar amb els vaivens de la política), l'estructura constitucional de l'Estat i la mateixa crisi econòmica. I en la resta que es barallin tot el que vulguin. Però, per favor, que no juguin amb les coses de menjar.
He viscut els últims anys als Estats Units i he vist coses que m'han agradat i coses que no m'han agradat en el seu sistema polític, tan diferent del nostre, però admiro molt la proximitat que hi ha allà entre elegits i electors (els americans coneixen els noms dels seus representants al Congrés i al Senat i s'hi dirigeixen personalment amb qualsevol motiu) i la puixança del joc polític entre la Casa Blanca i el Capitoli, amb el Suprem com a àrbitre i garant últim de la Constitució. La salut de la nostra democràcia exigeix més involucració de la ciutadania en la gestió de les coses públiques i això no s'aconsegueix escamotejant debats a les Corts o impedint investigacions transparents sobre les qüestions d'actualitat que afecten la nostra vida diària.
