La veu farfallosa del conseller d'Economia i Coneixement, estarrufat com un gall dindi i emprenyat com un cranc, acusava l'Estat dels problemes de tresoreria que pateix la Generalitat.
El polític irritat, sense mostrar ni una miserable xifra, afirmava que la manca de liquiditat al mes de juliol havia obligat a prioritzar el pagament als bancs i a les nòmines dels empleats públics alhora que s'havia ajornat l'abonament dels concerts educatius, sanitaris i socials, així com les subvencions i les factures a proveïdores. Repetia que la caixa estava buida i invocava el Tresor espanyol per obtenir diners.
De quina quantitat s'estava parlant? Doncs de 70 MEUR, un 3,35% del pressupost del Departament de Benestar i Família (que és de 2.086 MEUR).
Ni el conseller va presentar, ni l'oposició li va exigir, el pla de tresoreria per comprovar si eren certes les seves afirmacions. Ni tan sols va aportar una simple acta d'arqueig que documenta la situació dels fons líquids de tresoreria. Sense aquesta informació és arriscat opinar però hi ha algunes dades que fan trontollar les asseveracions del conseller. Els ingressos recaptats i les despeses pagades a 30 de juny, segons la Intervenció General de la Generalitat, eren de 16.310 i d'11.008 MEUR respectivament. Per tant, l'1 de juliol hi havia una existència en caixa de 5.302 MEUR.
Per què no destinar un 1,32% d'aquests calés a pagar els centres assistencials?
A més, plou sobre mullat. Les factures amb entitats sanitàries, educatives i de serveis socials anteriors al 31/12/2011 i pendents de pagament a 15 d'abril de 2012 ja s'havien inclòs en els 2.020 MEUR que el govern d'Artur Mas va demanar a Madrid per saldar els endarreriments.
Tampoc és honest argumentar que s'han de guardar diners pels venciments dels préstecs o per finançar el dèficit públic perquè existeix un fons específic de rescat del Reial decret llei 21/2012, de 13 de juliol. Per tant, no valen excuses pròpies de mals gestors.
Sembla, doncs, que el conspicu Mas-Colell practica una doble tàctica. Per una part, culpa Madrid d'asfixiar les finances de la Generalitat per vendre que el pacte fiscal seria la solució. És una mentida grollera perquè la manca de liquiditat es produeix per les diferències al llarg de l'any entre despeses i ingressos, amb o sense hisenda pròpia.
Per altra part, aplica la doctrina del xoc amb una mesura despietada per atemorir els treballadors socials que, amb el cor encongit, veuen perillar el seu sou de juliol i que posa en qüestió la continuïtat dels centres d'assistència social.
Es mereixen la confiança dels ciutadans uns polítics mentiders, insensibles i malvats?
