Aquest agost està sent diferent al dels anys anteriors. L'altre dia un lector recriminava a Antoni Puigvert que fos tan frívol en la seva columna a La Vanguardia. La resposta d'en Toni va ser que estava desconcertat, no sabent el to en què havia d'escriure, si relaxant el lector o, al contrari, mantenint el to de gravetat que demana la situació actual.
Jo ho tinc més fàcil. Com que la meva facilitat d'expressió és la que és, només puc escriure les coses que em passen pel cap en el moment d'escriure, les que m'amoïnen o m'il·lusionen. Aquest any no he pogut desconcentrar-me ni abaixar la tensió, i molt menys, relaxar-me. Ja em va bé que sigui així, ja que en una situació de tanta tensió com la d'ara el relaxament comporta una situació transitòria on un no s'ho passa gaire bé.
Sigui com sigui, el cas és que els meus temes de conversa aquest estiu continuen sent d'economia, parlant de com sortirem d'aquest forat on hem caigut.
Dijous van sortir a la premsa les recomanacions que feia el Banc Central Europeu als països amb dificultats econòmiques. La llista de països amb dificultats es va fent gran a mesura que passen els dies. Als clàssics d'Irlanda, Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia, ara ja hi afegim Bèlgica, Anglaterra i França. Fora d'Europa, els Estats Units no agafen el to que voldrien, Brasil i Índia tenen problemes, i el creixement de la Xina ha baixat a nivells normals, deixant els estratosfèrics. Fins i tot Alemanya ha deixat de créixer. El PIB de la zona euro va ser zero el primer trimestre de 2012, amb tendència a la baixa. Sobre Espanya, el BCE augura una baixada de salaris que permetrà recuperar competitivitat, fruit de la reforma laboral i de les retallades als funcionaris.
Tot plegat és una evidència que la crisi actual no és igual que les anteriors, que és una crisi de sistema, una revolució que ?exi?girà formes diferents de fer.
En el meu relat de la crisi m'agrada ensenyar que el benestar que la humanitat ha assolit és el fruit dels guanys de productivitat en l'economia. És a partir de la revolució industrial, sobretot després de l'explotació del petroli, quan els guanys de benestar van agafar velocitat. El problema és que aquest procés s'ha fet amb tanta velocitat que el sistema ha perdut control. Per un costat, el finançament s'ha sofisticat de tal manera que ha esdevingut pervers, inintel·ligible i difícil de controlar. Per l'altre, els homes ens hem pensat que els guanys de productivitat eren infinits i que teníem dret a reclamar-ho tot, i sempre, pel sol fet d'haver nascut aquí.
El resultat d'aquest procés és que el sistema s'ha acostumat a viure per sobre de les seves possibilitats. El món trobava normal que les administracions públiques tinguessin dèficit permanentment i que el seu deute creixés any rere any, quan sabem que cap economia s'ho pot permetre. Anàvem així fins que un dia, arran d'una crisi financera derivada d'unes bombolles immobiliàries, el sistema financer va decidir que allò no era sostenible i que s'havia d'aturar. I aquí estem, aturant el creixement dels deutes, pagant els excessos dels anys anteriors i canviant les formes de l'economia i de treball. Punt u, les activitats hauran de ser econòmicament sostenibles. Punt dos, el treball es remunerarà pel valor que aporti. Punt tres, les activitats fomentaran l'estalvi de matèries primeres, ara escasses.
Des de la revolució industrial fins avui, el món laboral i sindical s'ha acostumat a lluitar per repartir els guanys de productivitat. Tant, que a vegades han conduït al tancament d'empreses. Des de l'any 2002, la pèrdua de competitivitat de les empreses del nostre país era una evidència, amagada pel "boom" de la construcció. Hem perdut milers i milers de llocs de treball industrials per manca de competitivitat i sense que ningú digués res. Les empreses han vist tècniques per escaquejar-se del treball, sigui a través de baixes, sigui amb altres trucs o alliberats sindicals. La tensió en el treball havia baixat de forma alarmant, fins al punt de saber que molts treballadors que anaven a la feina només feien presència.
Tot això s'ha acabat. Ara el treball serà pel qui se'l guanyi i el salari es correspondrà amb el que vertaderament aporti amb el seu esforç i saber. El treball esdevé un bé escàs. Igualment com les matèries primeres, que no n'hi ha prou per passar de 1.200 milions a 3.000 milions de consumidors, el treball també s'ha de repartir amb els altres pobles que aspiren a sortir de la fam.
Treballar esdevé un privilegi que un s'haurà de guanyar, deixant de ser aquell dret constitucional (encara no he vist mai una constitució llogar ningú). El moviment Transition Towns diu que s'ha de treballar menys i viure més, i treballar ?menys per treballar tots. És una fal·làcia derivada del miratge dels anys de la follia financera i quan encara no s'havien vist els efectes de la globalització. El treball crearà dues societats diferenciades, la dels que el tindran ben remunerat i la dels que el tindran de forma discontínua i a molt baix preu. Els inventors d'ideologies ja poden començar a treballar per trobar la socialdemocràcia adient que permeti escurçar les distàncies entre aquestes dues societats derivades del treball escàs. Feina per a l'estiu i pels anys a venir.
