hi ha gent que estima un altre amb vocació d'ONG particular, com si l'única tasca a la seva vida fos retre un homenatge a l'amor com a acte total, global, universal i termodinàmic. Ell l'estimava amb una passió tropical, ectoplàsmica i malaltissa. Ell l'estimava tant que el seu amor anava més enllà del concepte d'amor, i es perdia en notes d'esclavatge, submissió i ridícul.

Ella l'estimava amb una passió infinitessimal, residual i eixarrancada. Era la seva ONG particular; un port arrecerat en un món d'assassins en sèrie, radicals religiosos i aprenents de Tarantino. Era un balneari fet home, un spa de converses i sopor. Tenia la passió del topògraf i la dosi d'aventura d'un geriàtric. Era un amor no correspost. I com qualsevol relació de l'era d'Internet, era una història transsexual i lliuresexual. Un dia d'agost de meduses invasores i 40 graus a l'ombra, en el camí inexorable del canvi climàtic, ell va voler casar-se amb ella. I ella va esclafir un riure feridor. El seu cos era internacional i global: no se cenyia a un territori, una nació, una bandera.

Ell era un romàntic fora d'època, un inadaptat del sentiment. Per això ella, que no li volia fer mal, va desaparèixer de la seva vida. Ell va morir i va sobreviure, pensava que s'ofegava i va respirar. I després dels anys, quan ella era una carta oblidada en un calaix de la passió pretèrita, la va recordar. Però no va recordar un cos, un somriure, unes frases. Uns instants. No sabia quina geografia contenia, la tebior seductora de les seves carns. No era cap Lolita ni cap femme fatale, era tota la passió del món. Llavors, a través de la dictadura dels anys, ell va notar que només havia estimat algú com ella. I que només podria estimar algú com ella. Ella, amb el pas dels dies, dels anys i les llunes, es va anar marcint com una rosa sense aigua. Va anar ranquejant, erràtica, per la vida, perquè a mesura que passava el temps, entenia que l'amor era ell. Que només podia ser ell. El més fotut de tot plegat. Allò més cruel de la història és que per més que ell i ella van voler recuperar el temps perdut, van trepitjar els mateixos llocs del passat, i van intentar trobar-se de nou, mai més van tornar a estar junts. Ni facebooks, ni cerques a Internet ni trucades a amics va fer possible retrobar-se en un bar, un dia de tardor, amb la pluja esgarrapant els vidres de camins d'aigua. Ella mai més li va tornar a fer un petó. Ell mai més va tornar a ser el seu esclau: mai més recuperarien l'estiu del 2012.