Qui no ha experimentat la sensació de desassossec en rebre una mirada reprovatòria de la caixera del supermercat, perquè el client es nega a anar-se'n abans de pagar. La minoria de persones que abonen els seus deutes religiosament són els empestats de l'era contemporània. La cultura de l'impagament s'ha transmès als governs, a les hipoteques immobiliàries, als constructors, als bancs i als pirates del gratis total a Internet. Estats Units és el país més poderós del planeta gràcies al seu deu?te incommensurable. Ben mirat, Sán?chez Gordillo i els seus assaltants de supermercats són una colla de vulgars imitadors.
Sempre que assistíem a un muntatge de la sàtira Aquí no paga ningú, escrita per Dario Fo als anys setanta, celebràvem la vigència de l'obra. Atribuíem per error la vitalitat a un mèrit del dramaturg, quan la seva immortalitat es deu a la condició humana. L'últim muntatge d'aquesta experiència de matriu milanesa s'acaba de representar en un parell de supermercats d'Andalusia, amb el verisme acostumat. Coincidim amb l'opinió publicada que és intolerable que els jornalers es comportin com banquers, però l'esdeveniment més rellevant de les crisis en curs i en discurs -per damunt del 15-M- ha estat seguit amb el mateix pànic i esborrifament de cabells que una funció d'Aquí no paga nin?gú. Ens recorda que la societat més evolucionada és a dos dinars de la barbàrie.
I pensar que el deute va significar un dia pecat, un oprobi per als seus practicants. Durant la bombolla, el crim consistia a saldar-los. Ara costa un infern restaurar l'egoisme digne que va justificar l'adveniment del capitalisme. La mà invisible que guiava el mercat va ser substituïda per un puny visible que transforma els ciutadans en mà d'obra abaratida. Els supermercats o mercats reforçats sobrevivien a la bogeria financera perquè l'escala reduïda dissuadia els grans endeutadors. Si tampoc es paga al súper, tot està perdut.
