Un llibre de lectura fàcil durant les vacances és Fronts oberts, la segona novel·la negra de Pau Vidal, que segueix les pautes de l'anterior, Aigua bruta. En la història, un professor de català contractat per l'Escola de Policia dels Mossos surt a passejar amb un gos ensinistrat que ensuma un cadàver enterrat a les rodalies de Benassal, municipi de l'Alt Maestrat. El mort és un jove veneçolà que treballava de becari a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. El filòleg, arran de la troballa, col·laborarà amb la policia en la investigació que posarà al descobert una xarxa de pederàstia a Internet, les travetes entre els diferents cossos i forces de seguretat, el funcionament caòtic de l'ensenyament universitari i un sens fi de situacions que no hi ha per on agafar-les.
Tant és així que, en els constants diàlegs interiors del narrador, se subratllen irònicament les incongruències de l'argument i es dedueix un menyspreu exquisit per la versemblança del relat, un tret distintiu de la novel·la negra, d'acord amb el mestre Raymond Chandler.
Lluny de respectar aquest requisit, l'autor converteix el llenguatge en protagonista, a l'estil de l'Andrea Camilleri, de qui ha traduït els seus libres al català.
És a dir, l'aprenent d'investigador està obsessionat amb les variacions i significats de les diverses parles: la valenciana, la mallorquina, el catanyol i el xava.
Ara bé, expressa les seves discrepàncies amb els comissaris de la correcció lingüística quan explica que "l'argot juvenil no me l'aixeca, perquè és efímer i capritxós; el que m'interessa és el llenguatge col·loquial, la veritable saba d'un idioma". Per a ell, integrar el "lèxic de la mala vida, vocabulari de l'ofici" és bàsic si es vol que les pel·lícules en català sonin reals.
Per tant, cal captar que la interferència entre llengües distorsiona i alhora enriqueix la parla.
Sense pèls a la llengua critica el gremi dels filòlegs: "Com que ningú parla espontàniament per por que no se li escapi un barbarisme o una xavada, acaben creient que aquella parla encarcarada que gasten i que senten és real, cosa que els desconnecta cada dia més del món".
Pau Vidal, sibarita de la llengua, també escriu a les pàgines en català del diari de major tiratge de l'Estat uns "mots enreixats", no encreuats, que són fruit d'una originalitat envejable però que no passarien a través de les reixes del llenguatge acadèmicament correcte.
De fet, l'escriptor canta les quaranta als companys de professió per als quals el català està en perill d'extinció, just quan està més emparat i subvencionat que mai.
Tot plegat sí que són massa fronts oberts!
