Cartes

enric carcereny beltran. lloret de mar.

Estic atònit, perquè vostè afirma sobre les pensions, tot al contrari del que va dir el Sr. Oriol Junqueres, el pasat 24 de maig, a Girona davant d'una nombrosa audiència i mitjans de comunicacions, sense que ningú el contrariés. El president d'ERC, va afirmar que Catalunya és l'ÚNICA comunitat, que té més treballadors que pensionistes, al revés del regne d'Espanya. I per tant al primer mes de la independència, els pensionistes no tindran cap problema per cobrar. El Sr. Junqueras, també va afirmar, que l'imperi espanyol, es va gastar tot el dipòsit de la seguretat social, comprant deute espanyol i que era més segur haver comprat deute marroquí.

És molt necessari que tots els pensionistes, es personin el proper 11 de setembre, a la manifestació de Barcelona, perquè és la millor manera d'acabar amb l'esclavatge econòmic i cultural. Ja sé que els 6, 10 o 12 euros, que val un bitllet de tren de rodalies o de mitjana distància és un esforç molt important per a qualsevol pensionista de menys de 900 euros. Però és molt important omplir Barcelona fins i tot els barris perifèrics. A Catalunya ens costa molt arribar a final de mes amb pensions escandalosament baixes, al contrari d'algun membre de la caverna, que ni amb 5000 euros mensuals en té prou. I a Catalunya no tenim costum, de cobrar quasi sense treballar.

Catalunya serà independent ben aviat, sense necessitat d'hipotecar-se ni d'impossibles pactes fiscals. Euskadi farà el mateix i aleshores es veurà molt clar quins són els pensionistes que cobren.

Serem protagonistes l'11 de setembre

Oriol Rosés i Belló. Barcelona.

Les sobretaules dels tradicionals dinars familiars en aquesta època de festes majors són tot un pou d'experiències que et fan reflexionar. Sentir a parlar els teus avis, tiets i pares de les seves aventures quan eren joves i veure com ells van ser protagonistes d'aquella època, et fa pensar que en aquest moment històric tinc ganes de ser un dels molts protagonistes. El dia 11 a la tarda vull anar a una manifestació massiva en defensa de Catalunya i hi aniré amb els de la colla perquè ens toca dir que volem ser un país lliure, que volem l'Estat Propi.

La ciutadania ha de ser protagonista el dia de la Diada com ho van ser els nostres avis, tiets i pares l'any 77, per exemple, on es va demostrar que el President no estava sol en el seu clam. El dia 11 tinc ganes de veure els catalans units per començar a fer el primer pas cap a un Estat Propi.

Gràcies per l'ajuda

anna pallarès i masagué. fornells de la selva.

En Messi, amb permís de l'autèntic, és un gatet que fa uns mesos que fa companyia a la meva mare, que acaba de quedar vídua no fa gaire. En començar l'estiu, ens vam instal·lar, com cada any, a Calella de Palafrugell. Al cap d'uns dies de ser-hi, en Messi es va perdre. Com que no tornava i el disgust de la meva mare era evident, vam penjar uns quants rètols per la zona per si algú l'havia vist. Aquella mateixa tarda va començar a trucar gent per dir-nos per on l'havien vist i, tot seguint les indicacions, al cap d'un parell de dies el vam acabar localitzant, ben desorientat, en un jardí particular. Malgrat els temps que corren de retallades, desencís, crisi, atur, malestar... hi ha persones que treuen el seu costat més humà per ajudar els altres, per insignificant que pugui semblar el problema. En nom de la família i, especialment de la meva mare i en Messi, moltes gràcies a tothom!

Mirar a la pròpia butxaca

lluís vilà fernández. la bisbal

En aquest món de disputes i submissions, de lluites cícliques absurdes que no tenen cap fonament lògic pel bé de l'interès global, seguim amb insistència buscant en algun lloc del món el sentit de la vida sense adonar-nos que les pedres no les posa el camí sinó el caminant. Partint d'aquesta premissa, tenim tendència a ensopegar amb el mateix roc una i una altra vegada, perquè sempre, desorientats, oblidem que repetim per enèsima vegada el mateix recorregut caminant cap al destí desitjat, un destí que es disfressa d'utopia. El problema és doble, el camí no ens porta enlloc i, a més, ens descuidem d'enretirar les pedres amb les quals ensopeguem en els mateixos llocs i moments de la vida o de la història; el cert és que lluitem per res, resistim inconscients ensopegant sempre allà mateix, i això esgota, i molt. Un bon remei podria ser quedar-nos quiets un temps pensant que no cal voltar tant per conquerir un destí feliç, caminar sobre les pròpies petjades no garanteix cap èxit diferent de l'obtingut ni que sigui a força de constància, lluita i resistència. Estem envoltats de massa sorolls externs que ens confonen, som incapassos de trobar en el propi silenci la felicitat i l'abundància que tant anhelem ens vingui del exterior. Busca i trobaràs, sí, però de vegades allò que t'enforisma no trobar ho acabes trobant a la pròpia butxaca, cal paciència i claredat per assolir quelcom estimat.