La plèiade d'economistes al servei de la gran patronal i la banca agrupats en la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea) repeteix com un lloro que la solució a la crisi passa per l'oxímoron de l'austeritat expansiva, expressió retòrica de dos elements contradictoris: l'austeritat mai no és expansiva. Més encara, no condueix cap al cel del creixement sinó a l'infern de la recessió. Els beneficis d'aquesta política només són en el cervell de pardal dels pensadors neoliberals i... en les butxaques dels empresaris.

Aquestes llumeneres insisteixen que les reformes del mercat laboral, del sistema financer i dels serveis bàsics (educació, sanitat i prestacions socials) s'han quedat curtes. Vaja, que només eren un aperitiu i que cal persistir. El següent pas seria congelar i, més endavant abaixar, les pensions.

Tot plegat forma part de l'objectiu de reduir la despesa pública i disminuir l'endeutament de les administracions fruit d'una obsessió malaltissa d'aquests fanàtics pels quals l'Estat és un destorb... excepte quan és necessari per rescatar bancs en fallida.

Ara bé, l'aposta per l'austeritat comença a ser qüestionada per l'omnipotent Fons Monetari Internacional (FMI) que, a la reunió de Tòquio del 13 d'octubre passat va suggerir en un informe que s'havien de relaxar les mesures de reducció del dèficit públic alhora que s'havia d'estimular el consum i inversió de famílies i d'empreses. És un mite que s'enfonsa.

Malgrat tot, els doctes economistes i els seus patrons resten immunes a qualsevol revisió dels seus postulats i tant se'ls en fot l'augment de l'atur, la desprotecció social i l'exacerbació de les desigualtats. Estan convençuts que s'ha de purgar els pecats d'una època de disbauxa si es vol recuperar la confiança dels inversors i retrobar la competitivitat del país, perduda pels increments salarials dels últims anys.

Segons aquesta gentalla, cal reduir els costos laborals per augmentar la productivitat del treball (produir més o igual amb menys cost salarial). És correcta aquesta anàlisi?

Doncs no. La pèrdua de competitivitat de l'economia espanyola en el període 2000-2011 no és el resultat de la pujada dels salaris nominals per sobre la productivitat sinó de l'augment dels preus dels productes exportats, com ho demostren les dades de la Memòria 2011 del CES (Consejo Económico y Social).

En altres paraules, significa que, durant aquests anys, les empreses han obtingut beneficis equivalents al diferencial entre els preus dels productes i els salaris reals (salaris nominals descomptant la inflació). Oh, sorpresa! Amb aquest càlcul, els salaris reals van créixer menys que la productivitat del treball. Un altre mite que s'ensorra!