Cada dia són més inevitables les imposicions i persecucions musicals. Estic desesperat. Vagi on vagi i, faci el que faci, m'he d'empassar música que generalment no m'interessa i, massa sovint, em provoca nàusees. Aquest estiu, al meu poble, em van torturar amb dues nits de reggae... ja saben la música aquella que feia un geni de cabell podrit, que fumava fulles aromàtiques i que cantava coses tan fantàstiques com No woman, no cry, Is this loveÉ Després d'ell tot ha estat donar voltes sobre el mateix i fer cilindres de paper amb els dits. Imaginin dos dies escoltant paios que semblava que practicaven descàrregues elèctriques als genitals d'un porc. En tornar a la ciutat on visc, a la festa del barri, em van regalar la pitjor nit de la meva vida, amb hores i hores de reggaeton, cúmbia... Tots els nauseabunds ritmes llatins aquests que serveixen per moure culs gegants.
Cada dia al gimnàs tinc enganxada al nas una TV amb el mateix canal i, no deuen pagar gaire a l'SGAE, perquè cada dia repeteixen exactament la mateixa fórmula amb cançons d'un rapat anomenat Pitbull (que sempre canta amb algú perquè deu tenir por d'estar sol) i d'un punxadiscos anomenat David Guetta que sembla el Julio Iglesias del house perquè totes les cançons que produeix sonen igual.
Per si no en tingués prou, avui comença la festa major de la ciutat on visc, i enganxat al balcó de casa m'han posat un envelat. I, horror, han programat quelcom encara més emètic que el reggae o el reggaeton: maleït country. La música del Ku Klux Klan, de George W. Bush i segur que d'Aznar. Intueixo que no serà country culte sinó una cosa tipus Garth Brooks, un pallasso vestit de cowboy o un cowboy vestit de pallasso... no ho sabria precisar.
La imposició musical és una tortura i com a tal hauria d'estar penada. Cada dia hi ha més dictadors que ens imposen el seu mal gust. Creuen que podria aconseguir una ordre d'allunyament musical?
