Les eleccions del 21-O a Galícia i al País Basc han desencadenat un ventall d'opinions dignes de figurar en una antologia del disbarat. Per la direcció del PP, la majoria absoluta aconseguida a Galícia seria un suport a les polítiques de retallades alhora que la pèrdua de vots al País Basc seria un transvasament cap al PNB pel temor a HB-Bildu. Ho declarava l'estulta Dolores de Cospedal (in dubio pro reo, és a dir, escombrant cap a casa).
Per als responsables del PSOE, la davallada electoral a Galícia provaria que els ciutadans no havien percebut la seva alternativa a la política de Rajoy i, al País Basc, el càstig rebut per Patxi López no era merescut perquè ho havia fet prou bé. Ho afirmava Pérez Rubalcaba (excusatio non petita, acussatio manifesta, és a dir, tirava pilotes fora).
A Catalunya, totes les forces polítiques portaven l'aigua al seu molí: els independentistes de SI, ERC i ICV (on és aquell enyorat PSUC?) es felicitaven per l'ascens abertzale i galleguista; CiU s'emmirallava en el PNV; el PSC s'excusava amb l'abstenció gallega i la incomprensió basca i l'Alícia del PP aplaudia la Galícia de les meravelles mentre amagava tots els colors del verd, allà al País Basc.
Ara bé, aquestes reaccions interessades no resisteixen una anàlisi objectiva que, a partir dels fets, expliqui els fenòmens socials que hi ha al darrere d'una visió superficial.
En primer lloc, la dreta neoliberal ha obtingut la majoria absoluta tant en vots com en diputats a les dues eleccions. A Galícia amb el PP i al País Basc si se sumen els vots o escons del PNB, PP i UPyD. En segon lloc, els socialistes perden vots (baixen 10 punts percentuals en ambdues comunitats) i escons a dojo (8 a Galícia i 9 al País Basc). En tercer lloc, les coalicions independentistes «d'esquerres» creixen com bolets de tardor (Alternativa Galega d'Esquerda a Galícia i HB-Bildu al País Basc).
D'aquests antecedents, se'n desprenen algunes lliçons per a les properes eleccions catalanes. La primera és que la crisi econòmica atemoreix una part dels votants d'esquerres, que s'abstenen o voten opcions nacionalistes perquè prometen solucions miraculoses.
La segona és evitar caure en l'asfixiant trampa del debat sobre la identitat de Catalunya que fomenta la insolidaritat entre ciutadans dels diversos territoris.
La tercera és recalcar que els socialistes, dividits pel fals dilema entre socialisme i nacionalisme, s'han d'espolsar les mosques per esquivar una patacada històrica.
El 25-N hauria de servir per passar factura al govern d'Artur Mas per les retallades socials. També per apropiar-se d'un país de tots. Catalunya no és una, sinó mil i una!
