La dramàtica situació en què molts dels nostres conciutadans i famílies es troben a resultes de milers de processos judicials, essencialment pels fatídics procediments d'execució hipotecària, no es pot silenciar ni reduir a un problema entre privats. La pèrdua de l'habitatge habitual és el punt culminant d'una gravíssima injustícia social de la que l'únic beneficiari sol ser l'entitat bancària, que potser de forma irresponsable va abusar d'una posició de privilegi atorgant hipoteques més que qüestionables, i els perjudicats són en primer lloc els beneficiaris inicials de la hipoteca i la societat en general. La despossessió de l'habitatge, per impagament del crèdit hipotecari, és per a centenars i milers de famílies el principi d'un drama sagnant que cap societat justa ha de permetre: perquè no només es permet, legalment, que perdin el seu habitatge i amb ell els estalvis de la seva vida, sinó que queden endeutats de per vida, queden proscrits de l'economia normalitzada i són condemnats a viure i treballar en la clandestinitat.

La pèrdua de drets fonamentals, i el de l'habitatge és un drama, aboca irremissiblement a la marginació i l'exclusió social, acompanyada moltes vegades amb la pèrdua de la salut, la desesperança i l'aïllament social. Certament que en situacions tan greus com la guerra dels desnonaments, iniciada i dirigida desvergonyidament per les entitats bancàries, no ens podem parar a examinar la part de responsabilitat de les famílies afectades, que alguna en tenen. La societat, i essencialment les administracions públiques, s'han de comprometre a posar fi a aquesta lacra dels desnonaments, i a més s'ha d'evitar la condemna econòmica dels afectats, als quals no podem negar una segona oportunitat, sense perjudici de cercar, posteriorment, una sortida raonable i equitativa per al banc o entitat bancària. Però els poderosos, i els bancs ho són, fàcilment troben aliats.

Les entitats bancàries han actuat, en els últims anys, i molt especialment en els anys de la bombolla immobiliària, mogudes per una desmesurada afició usurària, amb imprudència i fins i tot amb engany. I està demostrat, com deia Aristòtil, que les més grans injustícies són les realitzades per aquells que es regeixen per la desmesura, no pels que són impulsats per la necessitat. I en aquest escenari no podem oblidar la pràctica majoritària dels jutges i tribunals de justícia, lligats per lleis injustes i extemporànies com és la que regula la legislació espanyola de l'execució hipotecària, semblen més oficines recaptatòries de les entitats bancàries que institucions de defensa de la justícia i l'equitat, com ha declarat algun membre de la mateixa carrera judicial. No es pot retardar per més temps una solució al problema, ja no individual sinó social, dels desnonaments. L'immens preu humà que s'està pagant per aquest drama no se'l pot permetre una societat que, com diu la Constitució, propugna com a valors superiors dels seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia i la igualtat. Les administracions i els responsables públics han de passar de ser observadors a ser actors, tot impulsant uns canvis que imposin raonabilitat, justícia i solidaritat.