si tot va bé, si el 25-N la suma de forces a favor de celebrar el referèndum (de fet tots els partits menys PSC, PP i Ciutadans) és àmpliament majoritària, el més segur és que el Govern espanyol de torn es veurà obligat a seure en una taula de negociació per parlar del referèndum a Catalunya. Ei, i no ho farà pas per voluntat pròpia, sinó perquè l'obligarà una gran majoria expressada lliurament i democràticament, i sobretot, no ens enganyem, perquè la Unió Europea forçarà una negociació. És impensable que Escòcia pugui celebrar el seu referèndum i Catalunya no, i a sobre que entretant rebem amenaces de tota mena. Això no és democràtic i ni molt menys europeu. Per tant, el Govern espanyol, repeteixo, al final es veurà obligat a negociar.
Dit això, i suposant sempre que els partits unionistes amb Espanya perden les eleccions (PSC, PP i Ciutadans) davant de la suma dels independentistes, més Convergència, Unió i Iniciativa (que no són independentistes), i suposant també que en Rajoy i companyia baixen del burro i negocien amb nosaltres, després arribaríem fins al referèndum i a la independència del nostre país. Però, per abreujar una mica tot el procés i anar directament fins al tema del qual m'agradaria parlar, suposem que després de molts nervis i tensions esdevenim finalment un nou Estat dins de la Unió Europea. D'acord? Un Estat de la mida, de la renda per càpita, de la solvència, de la reputació i de la població, per exemple, de Dinamarca, Bèlgica o Holanda. Països petits en extensió i població; però seriosos, dinàmics, treballadors i emprenedors. És a dir, el que Catalunya seria fa segles si no fos perquè pertany a Espanya. Doncs, suposant tot això, quina mena d'Estat català, de República, voldríem esdevenir?
Sembla una pregunta banal; però no ho és pas. Per començar, el nostre estimat país s'ha vist afectat per l'esclat de la bombolla immobiliària espanyola i pel paper que ha jugat en la crisi l'escàndol monumental de la banca, dels crèdits i hipoteques a persones insolvents i un llarg etcètera d'irregularitats que s'han anat tapant gràcies a la conxorxa que existeix a l'Estat espanyol entre la política, la banca i els grups (sovint molt poderosos) de comunicació escrita i audiovisual. És a dir, i per fer-ne via, és això el que voldríem perpetuar en una futura República Catalana, la "xarcuteria" vergonyant que ha triomfat i que s'ha fet d'or a Espanya? Volem o voldríem situar al capdamunt del nostre futur Estat una colla de lladres de coll blanc, situats en la política, en la banca i als mitjans de comunicació més poderosos, perquè ajudant-se entre ells continuessin enriquint-se a costa dels catalans?
Això crec que s'hauria de tenir en compte a l'hora de fundar un nou Estat Català dins de la Unió Europea. És més: a un servidor li agradaria poder sentir-se orgullós de ser ciutadà de Catalunya davant d'Europa i del món. Orgullós en el sentit que internacionalment fóssim tinguts per ciutadans seriosos d'un Estat seriós, mereixedors de respecte. Ras i curt: que ens poguéssim passejar pel món i ser respectats com ho són els danesos o els holandesos. Ni més, ni menys. O, si se'm vol entendre, deixar de carregar amb tots els tòpics que comporta ser súbdits espanyols: des dels toros fins a Franco, passant per la corrupció generalitzada i estructural que van comportar quaranta anys de dictadura. Ei, que Espanya va ser una mena de Corea del Nord, però en versió feixista, dins d'una Europa occidental i avançada.
Per tant, crec que, a part d'anar a votar el 25-N per una futura Catalunya independent, també hauríem d'anar pensant quina mena de país volem tenir i ser. Per entendre'ns: realment ens interessa esdevenir una mala còpia, en més petit, de la corrupció brutal i de la deixadesa moral en què s'ha convertit Espanya des de la presidència d'Aznar, i en especial la seva economia (a cop de BOE), banca, política i grups de comunicació? És aquesta porqueria (poc diferenciada del franquisme quant a corrupció) el que voldríem clonar en més petit? O per contra tots plegats no preferiríem pas bastir un nou país molt més seriós, molt més europeu, a l'estil dels del nord?
Ei, i no estic pas parlant de perdre el costum de fer la migdiada o el vermut dels diumenges, sinó de continuar pagant impostos per fer funcionar un país administrat gairebé d'una manera religiosa, si se'm permet l'expressió; un Estat en el qual la corrupció i ficar la mà a la caixa del diner públic sigui considerat no pas com una heroïcitat d'un espavilat que cal aplaudir i imitar, sinó una baixesa moral repulsiva i menyspreable. Aquí hi hauria la gran diferència entre els nostres futurs veïns i nosaltres. Espero i suposo que se m'entén.
En aquest sentit, i per anar acabant, crec que caldria arribar a la independència havent fet abans aquests deures, fent una neteja a fons dels àmbits abans esmentats i posant a la pràctica que a Catalunya tothom pagarà impostos segons els seus ingressos. Tothom. I, si se'm permet, endegant des del capdamunt de la República de Catalunya una mena de regeneració moral i ètica en tots els àmbits de la societat catalana. No aspiro pas a la perfecció, però sí a tenir un país net, seriós i respectable.
