El mateix dia que la imatge de campanya de CiU es va fer visible, amb aquell Artur Mas obrint els braços davant d'un mar de senyeres, molts cinèfils es van llançar sobre el seu arxiu de fotogrames inoblidables i van rescatar el de Moisès obrint els braços per separar les aigües del Mar Roig. Inoblidable Charlton Heston, seleccionat i maquillat per buscar la semblança amb el Moisès de Miquel Àngel. Heston portava a la ma dreta l'eina del seu poder, el bastó que obrava miracles. Artur Mas també exhibeix a la seva ma dreta el símbol del seu poder: amb els quatre dits forma les quatre barres. Salutació identificadora: Els revolucionaris d'esquerra aixecaven el puny (encara hi ha reformistes que ho fan) i els independentistes catalans aixequen els quatre dits. Per damunt dels nostres cants.

Però a Artur Mas no li agrada que li facin comparacions com aquesta de Moisès, perquè rebutja les acusacions de messiànic, és a dir, de presentar-se com el cabdill ungit que guia el poble cap a la llibertat i cap al retorn dels millors temps, que és el que els jueus captius esperaven del messies. Mas diu que ell només acompanya, que és el poble el que guia. Lògic, si pensem que la sortida de l'armari independentista no es va operar fins que va ser clara la participació multitudinària en la mani de la Diada.

El gran canvi d'aquest país no es va operar l'11 de setembre, sinó en els dies anteriors, quan tothom que tingués les antenes ben posades s'adonava que el passeig de Gràcia s'ompliria fins a rebentar. Les antenes convergents van captar-ho i s'hi van apuntar, la majoria en cos i ànima i Mas només en ànima, per si de cas. I per si de cas, en el mar de senyeres que s'estén darrere de la seva imatge mosaica les estelades són minoria, i a l'espot de campanya encara n'hi ha menys, malgrat que al passeig de Gràcia eren majoria aclaparadora. El candidat a la reelecció sap que totes les febrades baixen i que els cops de rauxa han portat aquest país a gloriosos moments de desastre. Vol tenir a les veles, a favor seu, el vent de la Diada, però sense que això l'obligui a renunciar als altres vents si li fan falta. Al final, les quatre barres nues identifiquen tothom, són el màxim comú denominador. I Mas vol ser no pas guia sinó intèrpret -diu- de "la voluntat d'un poble". Moisès deia ser l'intèrpret de la voluntat de Déu, i es va enfadar molt amb els heretges. Mas sap que la seva força no li vindrà de cap altre déu que el de les urnes.