Els resultats de les eleccions confirmen que en la vida, en la política, la precipitació és un mal company de viatge. El president Mas es va equivocar convocant a les urnes. Ha aconseguit un Parlament amb dotze diputats menys de CiU, ha fet créixer opcions extremes tant per la banda del nacionalisme català (ERC segona força i entrada de la CUP) com per l'espanyol (Ciutadans i PP creixent) i ha contribuït (juntament amb mèrits propis del PSC) a la davallada del PSC, que ha perdut centralitat i la possibilitat de liderar l'oposició (tot i que el PSC encara conserva el segon lloc en nombre de vots).

Llegir la manifestació de l'11 de setembre com una crida a convocar eleccions plebiscitàries i erigir-se com el messies per la terra promesa va ser un error. La política és sentiment i racionalitat, seny i ambició. Caldrà analitzar amb deteniment molts factors que varen influir en la decisió i en un resultat inesperat que ni tan sols preveien les enquestes. Mas, CiU, alguns mitjans de comunicació catalans i l'Assemblea Nacional per la independència van pensar que Catalunya és com Girona (com a comportamentelectoral). I aquesta és una hipòtesi falsa. Els resultats de les eleccions recents indiquen la diversitat sociològica de Catalunya: a Catalunya i a Girona la primera força és CiU, la segona ERC, la tercera el PSC i la quarta el PP. Però a Girona CiU hi obté el 43% i a Catalunya el 30%. A BCN la segona força és el PSC, la tercera el PP i ERC és la quarta. A Lleida i Tarragona la primera CiU, la segona ERC, la tercera el PP i la quarta el PSC. Tot i que la no llei electoral afavoreix que els resultats a Catalunya siguin més gironins per la poca aproximació al principi un ciutadà-un vot. Mas simplifica i radicalitza la campanya des del punt de vista nacional i en conseqüència també l'espanyolitza, de manera que augmenta la participació i els resultats es capgiren en poc temps.

En el fons, CiU continua tenint una visió esbiaixada de Catalunya, amb geografies invisibles; classista en moltes ocasions. Avui, amb tanta informació i complexitat; amb la politització d'alguns mitjans de referència i la diversitat de televisions, ràdios, diaris i xarxes socials, Catalunya és més plural, està més fragmentada i els clàssics partits de la transició hi comencen a perdre pes.

Però l'important és: i ara què? Pacte de realisme i governabilitat. El guanyador Mas està més sol i és dependent. Ha d'intentar un pacte de govern o/i de governabilitat. I triar i seduir el partit o partits que garantiran una legislatura estable i fructífera: ERC, PSC o PP. Ell sap que el preu que li reclamaran cadascun serà alt i variat. La humilitat i la revisió del que ha passat poden ser bones conselleres per a CiU.

Pacte de governabilitat majoritari i un govern amb minoria? Ara cadascú ha d'assumir el seu rol i exercir la responsabilitat sempre prioritzant mitigar i capgirar la situació econòmica i social (més de 800.000 aturats i sense perspectiva ni confiança en el futur). Sabrà Mas, CiU, acceptar que cal trobar suports majoritaris tant en l'àmbit nacional com en el social? Cal construir, des del meu punt de vista, amb serenor, una majoria social cap al dret a decidir, interclassista, negociada amb l'Estat. Ací hi han de ser la gran majoria de formacions polítiques, les que ja ho proposen (CiU, ERC, IC, PSC, CUP) però convèncer la resta i sobretot acordadament ambEspanya i amb una molt àmplia majoria social. Empènyer que Espanya faci del Canadà o del Regne Unit. Però la prioritat és governar el dia a dia, aprovar pressupostos, acordar la revisió del finançament de Catalunya el 2013 com obliga l'Estatut vigent i convocar una cimera estable per reactivar l'economia, per fer un pla d'accions contra la pobresa i garantir els serveis públics, tal com proposa el PSC.

Potser ara toca a Mas governar en minoria i aprendre a teixir complicitats majoritàries i deixar endarrere la patrimonialització del poble i tornar al catalanisme majoritari, plural i inclusiu. Ací el PSC pot jugar un paper, des de l'acceptació i revisió dels pitjors resultats de la història, però amb la visió més transversal que tenim del país, també des del municipalisme. Ara és l'hora de Mas, si torna a fracassar serà també responsable de portar inestabilitat i conduir Catalunya al fracàs. El que cal és ponderació i els propers dies i mesos seran determinants per decidir els propers quatre anys.