Els fanàtics del Tea Party adherien als seus tot terrenys l'adhe?siu "Fes sonar la botzina si estic pagant la teva hipoteca", com a protesta davant la intromissió estatal en qüestions bancàries. A Espanya, les tímides mesures pal·liatives contra les víctimes de desnonaments terminals han aflorat les queixes sobre hipotecats que s'han comprat un cotxe d'alta gamma, en lloc d'atendre al compromís immobiliari. A banda que els motoritzats haurien ajudat la necessitada indústria automobilística espanyola, les crítiques engrandeixen la sorpresa que la immensa majoria de ciutadans -més del 90% en totes les enquestes- hagin denunciat l'abusiu procediment d'expulsió domiciliària, sabent que el desallotjat no pot al·legar la innocència absoluta. En contra de les acusacions d'egoisme universal, s'admet un perjudici propi per no avalar un tractament impropi.
El desnonat no és un sant, però avalar els desnonaments en el format Guantánamo que aplaudia el PP/PSOE equival a disculpar la tortura perquè el torturat no observava una conducta irreprotxable. En primer lloc, el risc d'impagament ha de ser avaluat preferentment per l'entitat bancària que compromet els diners aliens en un préstec. A més, entre els hostils a l'alleugeriment hipotecari han de trobar-se forçosament fumadors i persones amb sobrepès, que tampoc han d'aprovar l'ús de recursos públics per sufragar les conseqüències dels seus hàbits.
L'escepticisme dominant no pot ocultar l'evidència que els desnonaments han contribuït a aflorar una llavor de solidaritat, entesa com el sacrifici d'una quota de benestar a favor dels qui travessen circumstàncies encara més oneroses. Amb la dada addicional que l'exemple de sensibilitat aflora en una societat estrangulada per les retallades, i després del bàrbar buidatge de les classes mitjanes. Rajoy ha tranquil·litzat els mercats, la qual cosa indica que descarregarà el gest solidari sobre els qui s'han atrevit a exercir aquest vici imperdonable.
