ELVIS MALLORQUÍ I GARCÍA

 
ELVIS MALLORQUÍ I GARCÍA
ELVIS MALLORQUÍ I GARCÍA  

"Submergit en el món de les Gavarres, territori, poblament i paisatge, Mallorquí ha anat desgranant un projecte de recerca multidireccional, amb uns fruits molt notables"

JOAQUIM NADAL I FARRERAS Sovint hi ha un abisme excessiu entre la comunitat científica i acadèmica i la dimensió pública de la societat. Els mecanismes de la notorietat, condicionats per un determinat marc mediàtic, tendeixen a enfortir determinats protagonismes mentre que n'acostumen a sostreure de la quotidianitat d'altres. En aquest mecanisme de selecció hi ha un punt d'injustícia discriminatòria que no atorga la rellevància pública que correspon a la tasca de persones dedicades amb paciència i eficàcia a rescatar i interpretar el nostre passat col·lectiu.
Em permeto cridar avui l'atenció sobre la trajectòria d'Elvis Mallorquí, de Riudellots de la Selva (1971), dedicat a l'ensenyament secundari i a la recerca científica alhora que a la divulgació de la història des del marc local, situat en un activisme notable.
Submergit en el món de les Gavarres, territori, poblament i paisatge, Mallorquí ha anat desgranant un projecte de recerca multidireccional, amb uns fruit molt notables, i l'any passat ens va oferir el punt àlgid i culminant d'aquest projecte. Ja l'any 2000 ens havia donat a conèixer dos llibres diferents i complementaris alhora. D'una banda, Les Gavarres a l'edat mitjana. Poblament i societat d'un massís del nord-est català (Girona, Biblioteca d'història rural) i, de l'altra, El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a l'edat mitjana. Estudi i edició dels documents (1035-1300), (La Bisbal d'Empordà, Ajuntament). El primer no deixa de ser, malgrat el títol, una aproximació de conjunt a la realitat de les Gavarres des de l'estudi del medi natural, el poblament, el procés de feudalització, les fonts disponibles per a l'estudi d'aquest territori i de la societat que s'hi va desenvolupar i, finalment, una incursió a les causes contemporànies del desgast, del despoblament i de l'abandonament creixent del territori. De fet, l'exploració de les capes més reculades del palimpsest territorial ens descobreix una petjada humana profunda i diversificada que en l'època contemporània s'abandona a la lògica del mercat, primer amb l'especialització surera i, posteriorment, amb la transformació del bosc fins a la pèrdua de la noció de la diversitat agrícola del passat. A Històries amagades de les Gavarres, (Girona, Diputació, 2008), amb un to més divulgatiu, ens presenta una visió similar d'un món de vil·les, convertit en un territori estructurat per les parròquies i poblat per masos i nuclis que creixen a les celleres (sagreres), amb una estructura de domini conjunta de castell i parròquia, i uns estaments dirigents amb les seves pugnes sectorials entre rectors i diaques, entre senyors i pagesos, i l'evolució de les comunicacions, i de l'activitat econòmica, agrícola, forestal, i industrial (calç, vidre i molins).
Però el punt culminant d'aquest projecte de recerca es produeix l'any 2011 amb la publicació, primer d'El llibre verd del bisbe de Girona (1302-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, (Girona, Diputació, 2011), i la part essencial de la seva tesi doctoral a Parròquia i societat rural,al bisbat de Girona, segles XIII-XIV, (Barcelona, Fundació Ramon Noguera, 2011). En el primer, que és la publicació del "Llibre verd dels feus", es dóna a conèixer l'esforç del bisbat de Girona per recuperar i integrar a les seves rendes el fruit del delme en mans làiques durant molt de temps i que en el segle XIV es fa l'esforç de concentrar en mans diocesanes i clericals. És el resultat d'una enquesta-inventari, una mena de cadastre eclesiàstic, per descriure l'estructura i la base territorial del delme, el seu valor i el seu rendiment el 1362. Una enquesta que té la funció de fixar i retenir. Assegurar per via d'inventari unes rendes feudals que es perpetuarien fins el segle XIX. El segon és el fruit d'una amplíssima recerca i d'un estudi molt aprofundit que porta a la consideració de l'originalitat del territori gironí, pel que fa a la parròquia com a element central de territorialització i socialització. En fa l'evolució històrica, des dels seus orígens per transformació i fixació del poblament i del domini des de les antigues esglésies d'origen carolingi i les vil·les en transformació i canvi, i estableix que les parròquies foren, per als quatre ardiaconats de Girona (Girona, Empúries, Besalú i la Selva), la cèl·lula territorial base, en un mapa tancat. Foren també un factor d'aglutinament del poblament rural: parròquia, camins i masos, en un entramat indestriablement connectat. Aquí es concentra el pagament dels drets deguts i les prestacions als clergues, els senyors laics i eclesiàstics, i els bisbes. Un mecanisme de transmissió d'un sistema de valors des de la jerarquia eclesiàstica al conjunt de la població. També aquí, Elvis Mallorquí hi situa, tenint en compte la dispersió de l'habitat rural, el marc bàsic de sociabilitat, i és aquí on es desenvolupen les aliances i els conflictes entre els diversos actors de la societat del món rural.
La parròquia que avui, deslligada d'alguna de les realitats que la sustentaren, ens pot semblar un element residual i dispers, desconnectat de la demografia i en molts casos també del territori, apareix, en canvi, durant prop de mil anys com el nucli essencial, el factor aglutinador d'un marc de convivència en conflicte, sobretot, en la societat rural.
Els dos darrers llibres farcits de tesis i d'hipòtesis molt atractives obertes i pendents de tancar en alguns casos, esdevenen una guia, un desbrossador i fresador dels camins futurs de la historiografia. En una demostració palpable que mai no es pot establir, el divorci entre el marc local i la interpretació general. Perquè el marc local farceix de matisos i de riquesa i diversitat els marcs massa generalistes que, en la seva abstracció no pragmàtica, sovint es perden en la seva pròpia generalització i no permeten tocar de peus a terra.
Aquest país nostre solcat per generacions i generacions que l'han viscut, patit i treballat, és un marc idoni per desenvolupar l'estudi de les societats humanes sense els prejudicis de les interpretacions apriorístiques i amb l'aclariment de molts aspectes que, en la seva singularitat, dibuixen una geografia i una identitat pròpies. Finalment, venint d'una recerca originada i tutelada des de i per la Universitat de Girona ens hem de felicitar d'aquest camí realista, pont entre Universitat i societat, que hauria d'abundar i proliferar molt més encara, en aquests i en tots els camps.

Enllaços recomanats: Premis cinema