Coses que em molesten

Com el fanatisme que va intentar acabar amb la vida d'aquesta nena pakistanesa que no només estudiava sinó que, per a major escarni, defensava amb coratge que les nenes poguessin anar al col·legi. Afortunadament no ha mort i ha estat atesa en un hospital britànic. O l'assassinat de quatre infermers que vacunaven nens contra la pòlio. No entenc als qui en nom d'un déu terrible o d'uns costums implacables s'oposen a l'educació de les nenes o la salut dels nens, que imposen l'ablació a les dones o justifiquen l'assassinat dels qui pensen diferent. Com m'irriten els maleïts codis d'honor que dipositen el dels homes en l'entrecuix femení i fomenten un masclisme que glorifica la venjança de l'amant desesperat. En un altre nivell, tampoc entenc els qui van destrossar a Bamian uns budes centenaris o els qui encara avui enderroquen mausoleus a Tombouctou sense cap respecte pel seu valor artístic i per la memòria dels qui les van aixecar amb la seva fe i el seu esforç. M'irriten i em deprimeixen el dogmatisme i la intolerància.

M'avergonyeixen els corruptes i em molesta la forma com els polítics es cobreixen els uns als altres. La presumpció d'innocència és sagrada però no accepto que es digui que la dimissió d'un imputat per corrupció "l'honora". No senyor, la dimissió el deshonora perquè no s'hauria produït si no hagués estat imputat. Aquí no passa com a la CIA o a la BBC, on la gent dimiteix quan s'equivoca, aquí ningú dimiteix, els polítics s'aferren als seus càrrecs perquè en viuen amb la conseqüència que cada vegada hi ha menys empatia entre governants i governats, mentre els partits (llistes tancades, lleialtats acrítiques) avantposen els seus interessos als dels ciutadans quan no s'emboliquen en banderes identitàries i insolidàries que compliquen encara més la sortida de la crisi. Per no parlar del seu tèrbol finançament, un secret a veus que només es destapa quan n'enxampen algun, que solen ser pocs, com sap qualsevol que li dediqui un moment a pensar en el tema. Això explica el desprestigi de la política que, tot i això, tan necessària és per a la gestió de la cosa pública. No creuen vostès que en aquests moments caldria unir els esforços de tots per sortir de la crisi? Però no es pot esperar res dels qui no han estat capaços de consensuar una sola de les set males lleis d'educació que portem des de la Transició.

I ja que toquem l'educació, tampoc entenc que per dura que sigui la crisi -que ho és- estiguem retallant en educació i investigació, que és l'únic que ens en podrà treure permetent-nos canviar un model de desenvolupament basat en el totxo. En un món globalitzat i interconnectat el nostre futur no podrà estar a produir més barat sinó a produir millor. Una població educada és la millor garantia de futur i això no s'aconsegueix sense treball, sense bons mestres, sense beques que premiïn l'esforç i garanteixin la igualtat d'oportunitats, sense plans d'estudis que no depenguin de la política... En educació estem a la cua d'Europa i el país que té una de les més ?anti?gues universitats del món no aconsegueix col·locar-ne avui cap entre les cent millors del planeta. És una altra cosa que m'avergonyeix i em preocupa, com em preocupa també que estiguem desmuntant l'estat del benestar (sanitat) que tant ens ha costat construir quan tenim més funcionaris que Alemanya i dupliquem serveis en lloc d'aplicar el principi de subsidiarietat. Hi ha algú pensant quin model de país volem tenir d'aquí a deu anys? Em temo el pitjor.

I m'irrita que s'apliqui selectivament la lògica del capitalisme desregulat que patim i que exigeix acceptar guanyar però també perdre. No accepto que es privatitzin els guanys i se socialitzin les pèrdues i si una entitat és tan gran que la seva caiguda provocaria, com es diu, un "risc sistèmic" llavors no cal deixar-la créixer tant. Tampoc entenc que les gestionin polítics professionals en lloc de tècnics solvents. I per no entendre no entenc que no s'accepti la dació en pagament d'una hipoteca que la crisi impedeix pagar, com es fa en altres països que no tenen tants aturats com nosaltres. Si la cobdícia va portar a donar préstecs que excedien el valor de l'habitatge o si es van concedir sense garanties, que s'assumeixin ara les conseqüències. És cert que això empitjoraria els balanços però pitjor em sembla arribar al suïcidi.

Fanatisme, corrupció, estupidesa i injustícia han estat els genets de l'apocalipsi d'aquest cap d'any i no han estat els únics. De cor els desitjo que 2013 sigui millor i els demano per endavant que disculpin el meu escepticisme.