VARIANTS EN LA PETICIÓ ALS MAGS D´ORIENT

 
VARIANTS EN LA PETICIÓ ALS MAGS D´ORIENT
VARIANTS EN LA PETICIÓ ALS MAGS D´ORIENT  

"La cançó dels tres reis que jo cantava als anys vint del segle vint ja la cantaven els nens gironins del 1880, i veiem que encara ara es canta; però amb alguna variant"

ENRIC MIRAMBELL I BELLOC o està provat històricament que fossin reis, ni que fossin tres. Sí que venien d'Orient i que eren personatges importants i amb provades inquietuds i coneixements científics. I no hi ha cap dubte que cada any celebrem la seva arribada i esperem el que d'ells en podem rebre. Però en les peticions que els fem es troben moltes variacions, d'acord amb el temps i en allò que creiem que ens pot fer feliços en cada moment.
Fa molts i molts anys que a casa nostra s'acostuma anar a esperar els Reis, fer-los la rebuda que es mereixen i també la que ens dicta el nostre interès personal per rebre els seus regals. Podem notar les esmentades diferències en un detall de la cançó tradicional que canta la mainada aquell vespre màgic de la reial recepció. Quan jo anava a esperar els Reis, amb el fanalet i cantava amb entusiasme la ben coneguda tonada, el text era: "Viva els tres Reis / de l'Orient! / que portin torrons / a tota la gent / Dels fins, dels bons, / dels Quatre Cantons, / d'aquells de Xixona / que són tan bons".
No és estrany que diguéssim viva en lloc de visca, que hauria estat el correcte; però aleshores de castellanismes n'usàvem a dojo, i fins i tot ho trobàvem normal. Han passat molts anys i ara ja hem après a expressar-nos més correctament. El que no podia entendre era l'al·lusió als Quatre Cantons. Detall que vaig esclarir llegint les Memòries del Dr. Tomàs Carreras Artau, l'il·lustre filòsof i etnòleg, el qual ens explica que, quan era petit, també anava a esperar els Reis a la Rambla de Girona i cantava la mateixa cançó. Eren els anys vuitanta del segle XIX, i als Quatre Cantons hi havia la pastisseria de Can Bertran, en la qual venien torrons de fabricació pròpia, que eren considerats com els de millor qualitat entre els que es podien comprar a la nostra ciutat. I també queda palès que la cançó dels tres reis que jo cantava els anys vint del segle vint ja la cantaven els nens gironins del 1880, i veiem que encara ara es canta; però amb alguna variant.
Era i és normal que en les pastisseries es venguin torrons de fabricació pròpia; el que ara no ho consideraríem adient seria que se'n fabriquessin i venguessin a les farmàcies. Doncs bé, consta documentalment que en una farmàcia gironina del segle XV, es fabricaven i es venien torrons i neules. Concretament l'any 1486 va morir el farmacèutic Narcís Rovira i el dia 12 d'octubre d'aquell mateix any, la seva viuda va inventariar els béns que havien pertangut al seu difunt marit. En la corresponent acta notarial consta que la farmàcia Rovira estava instal·lada en la casa del final de les Ballesteries, mirant cap a la pujada de Sant Feliu, casa que afrontava a l'Est amb dit carrer, i a ponent amb la muralla que la separava de l'Onyar. Entre els estris que figuren en l'inventari hi consten els utensilis per fabricar neules i torrons en l'època nadalenca.
Més modernament vingueren torronaires de la regió valenciana. Arribaven unes setmanes abans de Nadal i passades les festes retornaven al seu país. Jo en recordo dos, un d'ells instal·lat en l'entrada d'una escala de certa amplada, del carrer Nou, del cantó dels números senars, una mica més enllà de l'encreuament amb el carrer de Fontanilles. I l'altre en un petit local sota les voltes de la plaça del Vi, davant de l'Ajuntament. Posteriorment en vingué un de nou que posà el seu lloc de venda en una escala del carrer de Santa Clara. Però aquest ja ha mantingut un establiment fix a Girona, primer al carrer d'Anselm Clavé, i posteriorment a l'Argenteria.
En aquests darrers temps , m'he adonat que els nens d'avui quan canten la tradicional cançó no demanen torrons, sinó coses. La petició és més genèrica. O potser vol ser més exigent. Ja no ens conformem amb els torrons, sinó que en volem més.
En el meu temps seguíem cantant: "Una botifarra / per la meva mare / un got de vi / pel meu padrí, / Un tros de pa / pel meu germà / un tros de coca / per la meva boca".
Aquests desitjos demostren que érem ben poc exigents. Això no vol pas dir que en la carta que tots escrivíem no demanéssim altres coses i potser fins i tot quelcom inassequible. Per demanar no s'hi perd res.
Els Mags d'Orient saben adaptar-se molt bé a les necessitats de cada moment i també a les modes. Quan la majoria de la població vivia austerament i el nivell econòmic es movia dins d'uns paràmetres molt moderats, els Reis deixaven torrons i alguns altres llamins, i unes joguines senzilles a la mainada. Però quan el nivell de vida anà pujant, s'adonaren que la mainada aspirava a rebre joguines de més qualitat. Les Pepes de deu deixaren pas a les nines de porcellana; i els patinets a les bicicletes. I també endevinaren que els grans també esperaven ser obsequiats. Si de primer s'acontentaven amb mocadors de butxaca i una bufanda, després arribaren els abrics de pell i les joies.
Quan el migdia dels diumenges i festes de guardar el passeig de la Rambla bullia d'animació, en la diada de Reis era el moment de lluir el que de bon matí s'havia trobat en el balcó. Es podien veure nenes totes cofoies passejant una preciosa nina, que en molts casos, després quedaria ben desada en un armari, per evitar que es malmenés. I apareixien senyores lluint un ostentós abric o una elegant estola de visó. Com també valuoses joies que donaven un to senyorívol a les persones que les ostentaven. El que no era possible en el passeig d'aquella nostra Rambla endiumenjada era que els nens exhibissin la bicicleta que aquell dia estrenaven. Ni estava permès, ni hi havia espai, ja que els que passejaven ho omplien tot, i a vegades amb treballs per cabre-hi.
Pel que fa als homes, els Reis es mostraven més parcs i l'obsequi es podia limitar a una corbata, un portacigarrets o un encenedor. Els reials personatges són tan curosos i estan tan ben informats que mai deixen portacigarrets a un home que no sigui fumador.
I els temps van canviant, no pas seguint sempre una línia ascendent, sinó oscil·lant. I enguany ens toca un difícil moment de baixada. I els Reis, que estant assabentats de tot el què passa, no dubtem que avui també hauran repartit els seus obsequis amb l'austeritat que ens diuen que tots hem d'observar. Encara que podria ser que, malgrat la seva saviesa i omnisciència, hagin comès algun petit error i en deixar els presents en algun balcó s'hagin oblidat d'observar l'austeritat. I que, per casualitat, aquest balcó d'excepció sigui el d'algú dels que exigeixen a tots els altres la necessària austeritat, per salvar la situació en què ells mateixos ens han sumit.

Enllaços recomanats: Premis cinema