Cobrar un euro per recepta és tan arbitrari com cobrar un euro per sortir de casa. Però, posats fer, no és difícil trobar arguments. Mirin vostès, es fa una utilització excessiva del carrer. Si la gent sortís només en cas de veritable necessitat, les calçades i les voreres estarien més netes, les papereres menys plenes, l'empedrat es trobaria sempre com nou i el seu manteniment no requeriria tants esforços municipals, que al final paguem entre tots. Treus el cap a la finestra i veus al carrer gent que no fa res, que no va enlloc, que hi és per ser-hi, com el que té la farmaciola plena de medecines que no necessita i que surten al sistema de salut per un ull de la cara. La penalització per sortir al carrer tampoc tindria una intenció recaptadora, sinó dissuasiva.

Bé, tot es pot explicar, sobretot quan s'ha acostumat una població a l'absurd. A ningú se li ocorre ja, per exemple, que si en les cases hi ha massa medecines que caduquen abans de ser usades, al qui cal cridar l'atenció és a qui expedeix les receptes inútils. L'evident no sempre salta a la vista, sobretot en èpoques de confusió verbal, on res és diu pel seu nom. Penalitzar cada recepta amb un euro significa castigar el malalt. I per què es posa malalt! Sembla un disbarat, però es tracta d'una filosofia que consisteix a buscar la solució a tot el que ens afligeix a la part més feble de la cadena.

I aquesta filosofia cala com la pluja fina, que diria Aznar. En un col·legi privat de Granada, per exemple, en el qual es necessita personal docent i administratiu, la direcció ha decidit cobrar 190 euros per cada sol·licitud de treball. De manera que si vostè aspira a fer classes en el María Nebrera, que així es diu el centre, ha d'adjuntar al currículum aquesta quantitat en concepte de no sé què. El "no sé què", quan un s'ha acostumat a l'absurd, no té importància. El fet cert és que, tenint en compte l'atur existent, és possible que l'esmentat col·legi guanyi més amb les sol·licituds de treball que amb l'ensenyament, de la mateixa manera que el veritable negoci del cinema són les crispetes. El que no som capaços d'imaginar és quina classe d'ètica ensenyaran als seus alumnes amb aquests antecedents.