Serveis prestats

 
Serveis prestats
Serveis prestats  

"Si Catalunya ha d'esdevenir aviat un nou Estat independent caldria que els nostres futurs governs no estiguessin al servei de grups empresarials, sinó del poble"

ÀNGEL DE VEGA A la veïna Espanya, i de retruc a casa nostra, perquè encara formem part de l'imperi (espero que durant poc temps), ha causat sensació primer i indignació després el fitxatge de Rodrigo Rato per part de Telefónica. I es que el seu cas no deixa de ser força curiós, per incomprensible. En efecte, un gestor pèssim (qualificat així internacionalment), que cal recordar que ha enfonsat Bankia en un temps rècord, en comptes d'anar a incrementar les xifres de l'atur o a fer un curset accelerat de gestió d'empreses, doncs resulta que me'l tornen a endollar (pagant-li serveis prestats potser?) fent-lo assessor de Telefónica.
Ara bé, no cal oblidar mai que mentre gent d'aquesta mena són al Govern de l'Estat no estan pas al servei del conjunt de la ciutadania, sinó a les ordres d'una minoria molt selecta de grans interessos econòmics, uns interessos fenomenals que sovint cotitzen en l'Ibex 35. És més: amb les decisions que prenen i les lleis que aproven, gràcies a les majories absolutes que obtenen (gràcies, idiotes!), no es busca millorar les condicions de vida de la majoria dels ciutadans, o, si es vol, del conjunt de l'electorat que els ha posat al Govern, sinó que només vetllen pels interessos d'una minoria que guanya milions d'euros cada any. Se'n pot fer un llistat exhaustiu, però en el cas que avui ens ocupa crec que està molt clar. Si abans s'ha governat defensant els interessos i els beneficis enormes d'una gran companyia com Telefónica, home, el més normal és que tard o d'hora l'empresa acabi fitxant i posant en nòmica aquell o aquells que han ajudat a enriquir-la.
En aquest sentit, i abans de posar uns exemples d'aquesta connivència descarada que existeix des de sempre entre política i grans empreses (que a més molt sovint havien estat públiques i que des de l'època Aznar són privades), abans, deia, podem aturar-nos un moment en el cas d'una senyora que guanya tants diners que fins i tot s'oblida de declarar-los tots. Em refereixo a María Dolores de Cospedal, que l'any 2011 va guanyar un total de 158.000 euros en concepte de cobrament de quatre sous. És a dir, 88.897 euros nets com a secretària general del PP, més 31.775 provinents del Senat, més 36.082 en concepte de presidenta de la Junta de Castilla - La Manxa, i finalment, 1.634 més per triennis com advocada de l'Estat. Total: 158.000 euros l'any 2011. I, és clar, és evident que un cop conegudes aquestes xifres, home, què volen que els digui, no puc evitar recordar que el partit d'aquesta senyora va guanyar les eleccions per majoria absoluta i que per tant molts assalariats, treballadors autònoms, joves a l'atur i jubilats espanyols i catalans els van votar.
Però prometia abans una llista de polítics que després de governar han trobat el seu merescut sou d'assessor molt ben retribuït en una gran empresa espanyola (sovint de les que havien estat públiques i des del Govern Aznar són privades). La repassem plegats? Recorden aquell ministre de l'Interior que no parava de repetir allò de "Ha sido ETA y quien diga lo contrario es un miserable"? En efecte, Ángel Acebes, doncs, ara està endollat (mai millor dit) a Iberdrola. Per cert, el seu cap de files, Aznar, assessora Endesa (que ell mateix va privatitzar l'any 2004) per 200.000 euros anuals. Crec que no cal recordar a ningú que des que Aznar va privatitzar Endesa l'any 2004 el preu de l'electricitat s'ha encarit un 80 per cent. Pagant assessors a 200.000 euros anuals, no m'estranya.
Però, continuant amb el nostre llistat, deixem un moment els polítics del PP per esmentar-ne un del PSOE força conegut. Em refereixo a Felipe González, que actualment treballa o millor dit assessora una gran empresa com Gas Natural. Com es pot veure aquesta trepa no cobra pas de petites o mitjanes empreses, sinó de grans o de molt grans, moltes d'elles abans públiques. En aquest sentit, trobem un altre socialista (precisament no pas descamisat) en una altra empresa important. Em refereixo a Miguel Boyer, que ara cobra de Red Eléctrica Española. Per la seva part, Elena Salgado assessora Endesa, per tant és companya de feina d'Aznar. Quina gràcia! Javier Solana cobra d'Acciona. I finalment Josep Borrell està endollat a Abengoa.
Ara bé, tornant al PP, tenim Abel Matutes, que cobra del Banco de Santander; a Marcelino Oreja que "treballa" a FCC; Ana Palacio a HC Energía; Manuel Pimentel a Baker & McKenzie; Josep Piqué a Vueling / EADS; Eduardo Serra a Everis; Isabel Tocino al Banco de Santander i el sempre ben bronzejat Eduardo Zaplana a Telefónica. Per tant, des d'ara mateix Rato i Zaplana seran companys de feina. Esmorzaran plegats a la cambra petita de la fotocopiadora?
Finalment, només remarcar que de tot el que s'ha exposat fins ara es desprèn que si Catalunya ha d'esdevenir aviat un nou Estat independent caldria que els nostres futurs governs no estiguessin al servei de grups empresarials, sinó del poble. Per cert, i ja per acabar, quan s'argumenta que independitzar-se d'Espanya és il·legal cal recordar que 23 països ja ho han fet abans que nosaltres: Portugal (1640); Argentina (1816); Xile (1818); Colòmbia (1819); Costa Rica, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà i Veneçuela (1821); Perú (1824); Bolívia i Uruguai (1825); Cuba, Filipines i Puerto Rico (1898); Marroc (1956); Guinea Equatorial (1968) i Sàhara (1975).

Enllaços recomanats: Premis cinema