Un servidor tenia 8 anys quan Duran Lleida va ocupar el primer càrrec públic. Ara en tinc 44. La trajectòria política del líder d'UDC hauria d'haver expirat però Josep Antoni Duran s'ha metamorfosat en una esfinx. Passen dècades i es manté inalterable. Aquests dies s'ha evidenciat que UDC va incórrer en el crim més detestable de la política: cisar diner públic. Milions de pessetes pressupostades per formar treballadors, despistades per alimentar un partit. La classe política i els seus portaveus a les tertúlies, sigui quin sigui el seu color, quan els enxampen graponejant diners proclamen que això ho han de fer tots perquè no hi ha una llei adequada de finançament. En aquests casos mai es recorre a aquella expressió altisonant de l'imperi de la llei. Em pregunto què contestaria un policia a un lladregot que passa gana si, després de ser atrapat robant en un supermercat, diu: "No em detinguin... la llei no és l'adequada!".
Duran Lleida porta 26 anys essent el sobirà absolut del partit. Per no dir que ja en fa 36 que va ocupar el primer càrrec dins de la formació demòcrata cristiana, condició que mai més ha deixat. Dos anys després de la mort del dictador gallec, Josep Antoni Duran ja era tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Lleida i president d'Unió de Joves, que són les joventuts d'UDC, una organització quasi finada perquè un jove és impossible que s'emmiralli en Unió.
Duran és el rostre més destacat de l'anomalia política d'aquest país: un home que mai ha suat en el món real i sempre ha viscut dels diners de les arques públiques amb la comoditat i privilegis d'un sultà. El seu desproporcionat poder, apuntalat per la fortalesa del seu soci, li ha permès construir una influència gegantina a Catalunya i a Espanya. Anys i anys la seva paraula ha estat sinònim de càrrecs i privilegis a canvi de fidelitats irrompibles.
