FA FRED

 
FA FRED
FA FRED  

"Fa fred i els homes i dones que avui no podran escalfar-se, ni dutxar-se, ni menjar en condicions, no tenen temps. La vida és curta"

JORDI VILAMITJANA I PUJOL Fa fred, sí, però quan arribo a l'institut els radiadors l'han escalfat i s'hi està bé, confortablement bé. Quan al vespre arribi a casa, el termòstat haurà anat engegant i apagant la caldera per mantenir la temperatura i per això trobaré el pis suficientment escalfat; trobaré aigua calenta a la dutxa i la nevera raonablement plena (buida) per fer un sopar digne per a la família. En diuen confort, però és simplement una vida digna, i els meus fills se l'han trobada instal·lada gràcies als nostres anys de treball i a les llargues jornades laborals dels nostres pares. Als obrers i proletaris no ens ha estat regalat res. Ho hem anat guanyant i defensant tot amb el treball i el salari. Generació a generació.
Al carrer de la Força, en els dies de la meva infància, el pare tenia dues salamandres i una estufa de llenya que van anar alimentant-se successivament amb antracita, llenya i petroli. Al llit, dues mantes, un edredó i, de vegades, una bossa d'aigua calenta, ens ajudaven a passar les hores més fredes de la nit. Fins al cap de 30 anys, els pares no van poder posar còmodes estufes d'electricitat i calefactors i posar fundes nòrdiques als llits. Els pares treballaven de funcionaris i el seu capital i la seva dignitat eren el treball i el salari que guanyaven.
Fa fred i no tothom té les condicions de vida digna que tinc jo a casa i a la feina. Hi ha gironins i gironines que aquesta nit passaran molt fred; nens i nenes que aquest vespre amb prou feines soparan, i homes i dones que se'ls miraran amb tota l'angúnia i tota la por de qui se sap vençut per les circumstàncies i per la profunda injustícia de no haver tingut oportunitat de defensar la seva dignitat i la de la seva família amb la força dels seus braços. Sense treball, l'ésser humà no és res.
Treballo des dels 14 anys. He plegat caixes en una impremta, he treballat en una gestoria i he fet de mestre i de professor de gairebé tots els nivells i modalitats de l'ensenyament. És el meu capital. Sense treball no hauria pogut fer cap de les petites coses que he fet, ni tenir fills i mantenir-los, ni fer petits viatges amb la família, ni mantenir la calefacció i l'aigua calenta que tan bé senten en aquests dies hivernals. Quan sento dir amb lleugeresa infinita que el treball és un luxe, quan veig que les feines perden estabilitat, seguretat i durabilitat d'una manera galopant, quan els governs i els empresaris es veuen amb cor de congelar, rebaixar, precaritzar i regatejar salaris i condicions laborals dels seus treballadors..., sé que no s'estan aplicant mesures col·laterals a la crisi persistent, ni tan solament que s'està imposant de manera lenta un canvi en les relacions laborals; davant de l'allau de retallades de tota mena, s'està agredint, de manera conscient i programada, la vida dels treballadors, la seva dignitat.
En aquestes alçades de la Creació, com tothom sap, treballant s'obtenen diners que són la moneda de canvi dels serveis essencials (sanitat, educació, pensions) i dels serveis immediats (menjar, tenir casa, tenir calefacció i aigua calenta). Sense aquests serveis, no hi ha individu, família o societat que valgui. Hi ha ara mateix sis milions de persones en aquest país que no són res, que no són ningú. I altres milions que depenen de feines galdoses i a l'arbitri dels amos. Curiosament, les mesures dictades pels governs a casa nostra estan fent créixer de manera imparable el nombre de persones que queden a l'atur; persones que queden al marge de la societat.
El retorn a l'època medieval en què no hi havia ciutadans sinó senyors i servents és el darrer pas del pla estratègic del capital. Desmantellada la ideologia d'un món millor, desterrada la utopia d'una societat amb homes i dones en igualtat d'oportunitats, bandejat el dret a la dignitat i la possibilitat que cada home i cada dona escrigui la seva vida a partir de la força del treball i dels salaris percebuts a canvi, la humanitat és un titella minúscul en mans dels interessos econòmics. Treballs de posar i treure, treballs de pacotilla, treballs de rebuig, cues de treball, retalls, sobres. Damunt de les ruïnes laborals no es pot aixecar cap vida digna, ni cap societat amb futur. Només una economia. L'economia i la humanitat són en pols oposats de la vida. A la mort li ha sortit un ferm competidor de la vida: el diner. Mata més l'economia dels mercats que la vella dama de la dalla.
Fa fred avui a Girona i els gironins i gironines que han perdut la feina no només trobaran a faltar l'escalf d'una estufa que no poden pagar, o la possibilitat de dutxar-se amb aigua calenta, o la de sopar un plat de brou reconfortant..., els gironins i gironines que no tenen treball ni possibilitats de trobar-ne sentiran aquest vespre el pes horrible de la injustícia. Saben, com ho sabem tots, que els diners són en mans d'uns pocs (que viatgen en cotxes de luxe a paradisos naturals i fiscals). El seu sentiment està condemnat a anar de la ira a la desesperació i del desengany a la ràbia.
No és una qüestió de deixar passar el temps, com dicten els polítics. Fa fred i els homes i dones que avui divendres, 17 de gener de 2013 no podran escalfar-se, ni dutxar-se, ni menjar en condicions, no tenen temps. La vida és curta per ella mateixa i haver-la de passar pidolant treball -per no passar fred, per poder menjar, per tenir una vida digna- és una autèntica injustícia.
No es tracta només d'ajudar tothom que es pugui; es tracta també de compartir. En els dies freds que vénen, haurem de fer més que compartir; els treballadors haurem de lluitar junts, colze amb colze.

Enllaços recomanats: Premis cinema