Feia temps que no anava pels Clots de Sant Julià. Per Nadal dedicàrem un festiu solejat a voltar pel municipi de Forallac. Als Clots hi arribàrem des de Canapost, després de visitar l'església i les tombes medievals. Alzines i roures centenaris vorejant el camí. Bosc mediterrani. La plana, els marges, els casals, les cases de pagès convertides en segones residències i casetes aixecades aprofitant les escletxes de la llei del sòl: La nostra terra.
La impressió fou decebedora. El paratge estava abandonat. Un panell del Consell Comarcal, escrostonat, ratllat, amb un pamflet enganxat a sobre que volia defensar els Clots de les agressions industrials i de l'alcalde, orientava tant sobre el Bé Cultural d'Interès Nacional, com sobre una roca buidada per l'acció humana que, segons diuen, fou temple dels primers cristians en època de martiri romà. Una creueta sobre un baix lateral, d'almenys vint anys d'antiguitat, abonaria el caràcter religiós de l'atracció. Més endavant, ens esperava un pi arrencat per les tempestes d'un març en època del tripartit, un munt de runes abocades per algun guixaire mancat de seny i de respecte, i un bosc deixat, descurat, on els camins i els murs de la pedrera estan ?desapareixent. Una sensació d'abandó, d'ignorància i ?menyspreu pel paratge ens ?envaí. Quin contrast! A Canapost, tot net i posat, i aquí, que és un BCIN, la més pura deixadesa.
Dies després, escoltem que 200 ciutadans s'han manifestat contra la planta de residus que es vol aixecar a prop i la seva portaveu -una veïna- va donar les raons del rebuig. Parlà de turisme, medi ambient i no sé què més. I tornà a caure'ns l'anima als peus: ni una sola paraula sobre l'estat d'abandó del monument (Ai els veïns! mai sabràs si els mou la consciència cívica o el més pur i personal egoisme. O tot plegat, que els humans som molt contradictoris).
