La història és protagonitzada pels sentiments, conviccions i aportacions de milions de persones en cada poble. Aquest es el cas de l'escriptor i pedagog Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921- Barcelona, 2010) que ha estat objecte d'un homenatge amb la inauguració d'una exposició sobre la seva vida i obra al Palau Robert de Barcelona. És una descripció de la vocació de servei a Catalunya d'aquest home de lletres i mestre que en la projecció que es feu reconeix que a part de la vida familiar, mai no fou tan feliç com explicant-se enmig dels alumnes.

Joan Triadú representa l'esforç a favor de la continuïtat de la llengua i la cultura catalana en el marc d'adversitats que fou la Guerra d'Espanya (1936-1939), en la duríssima postguerra i en el posterior redreçament. D'aquella època ens ha deixat llibres de gran interès com Dies de memòria 1938-1940. Diari d'un mestre adolescent (2002) en el qual explica la suplència que féu com a mestre essent ell mateix joveníssim i com amb esforç estudià posteriorment a la Universitat de Barcelona, en la qual es llicencià en llengües clàssiques. En aquells anys era membre del Front Nacional de Catalunya. Els anys 1948 a 1950 fou lector de català a la Universitat de Liverpool i tot seguit començaren les seves aportacions destinades a donar notícia i valoració de la diversitat i qualitat de la literatura catalana malgrat les limitacions que imposava la dictadura franquista. Publicà una Antologia de la poesia catalana 1900-1950 (1951) i una Antologia de contistes catalans (1951) i començà enmig de la repressió a organitzar classes de català amb l'ajuda d'altres mestres i formant-ne de nous.

Posteriorment en el marc d'Òmnium Cultural s'eixamplaren les possibilitats d'estendre l'ensenyament del català. En fou el secretari tècnic i alhora director de la institució Cultural del Centre d'Influència Catòlica, de l'escola Thau i un dels fundadors del Consell Català d'Ensenyament (1975).

En la seva extensa obra publicada cada lector deu tenir les seves preferències, avui m'agrada agrair-li especialment Llegir com viure (1963) i Una cultura sense llibertat (1978), llibres que crec que ajudaren a seguir un camí de renaixença de la llengua, de les lletres i en general d'una comprensió de Catalunya.

Darrerament publicà unes Memòries d'un segle d'Or (2008) en les quals descriu com el segle XX ha estat, malgrat els obstacles, una època de plenitud de les lletres catalanes. Fou guardonat amb diversos reconeixements i va rebre la Creu de sant Jordi (1982) que acostumava a portar al trau de l'americana amb satisfacció. Aquesta exposició que ara s'ha inaugurat i que recorrerà diverses ciutats mereix la nostra visita, com també els seus llibres, que segueixen vius.