LA MIRADA DE SALVADOR CRESCENTI

 
LA MIRADA DE SALVADOR CRESCENTI
LA MIRADA DE SALVADOR CRESCENTI  

JORDI VILAMITJANA I PUJOL D'"Una part del passat no obeeix a la
memòria, sinó a la memòria de la
memòria fotogràfica" (Lluís Muntada)

aquí a un parell de dimarts (el 5 de febrer) es presentarà en societat el novè volum de la col·lecció "Girona Fotògrafs", dedicat a Salvador Crescenti. L'Ajuntament de Girona i Rigau Editors en són els responsables i animadors. Fins ara, han presentat vuit llibres de fotografies d'aquests vuits autors: Joan Martí Centellas (2008), Josep Buil (2008), Antoni Varés (2009), Jean Dieuzaide (2009), Valentí Fargnoli (2 volums) (2010), Francesc Riuró (2011) i Martí Massafont (2012). L'edició és acurada i les fotografies excel·lents. Passar la mirada per un llibre de fotografies antigues és una manera de llegir els records, d'oferir-los frescos a la ment. Tot el vertigen dels anys treu el nas pel llom i pels marges de cada pàgina i només d'anar-les passar el cor s'encongeix. Alguns retrats en blanc i negre són corprenedors, irrepetibles.
Salvador Crescenti (1903-1978), nascut a Móra la Nova a la Ribera de l'Ebre, es va establir de ben jove a Girona i Salt. L'any 1926 va començar a retratar. S'hi va aficionar i va aprendre l'ofici de manera autodidacta. Li agradava l'esport i va practicar: boxa, ciclisme, natació, piragüisme i esquí. De fet, anava arreu a cavall de la seva bicicleta, amb estris de fotografiar inclosos. Era seguidor del Girona i en va fer cròniques esportives a Los Sitios i a Gerona Deportiva. També va cobrir partits de bàsquet, hoquei, curses ciclistes i de motocicletes, regates, petanca, toros... Però també va retratar paisatges urbans i de camp de Girona i de Salt durant diversos anys, i de diversos indrets de la demarcació gironina. (Tot allò que Crescenti va fotografiar té avui per a qui s'hi encanta el valor d'il·lustrar un temps que ha fugit, un marc que ja no hi és. Contemplar llibres de retrats antics és també una manera de filosofar: "La força de la fotografia està íntimament lligada als efectes que les imatges provoquen en els que les miren. Les fotos del passat dialoguen sempre amb el present..." (Miquel Berga, amb Cristina Feixas, en els pròlegs de l'obra).
Em permeto destacar algunes fotografies del llibre de Crescenti. La primera és de les pàgines 22-23. És de 1955. En primer terme, pilons d'arbres tallats i troncs. A l'esquerra, les inconfusibles cases de Sant Narcís i el tren d'Olot amb la màquina de vapor fumejant per dalt i per baix. Al mig de la fotografia un espai buit, amb el Cafarnaüm de les instal·lacions del tren de França, camps i edificacions ferroviàries diverses. Al fons, Girona. A l'esquerra i al fons, la muntanya de Montjuïc pelada, Sant Feliu, la Catedral i l'Eixample. Estic segur que si avui es fes la mateixa foto des del mateix indret hom descobriria que, després del pas de les hordes d'Adif, hi ha el mateix paisatge de caos i desordre de fa 58 anys. En la memòria dels gironins de la meva lleva i en la de tots els veïns estafats, entabanats i burlats, quedarà per sempre el record de la plaça d'Europa i del Parc del Migdia. De l'estructura helicoïdal d'Alfaro a les granotes de Ramon Maria Carrera; de la Boireta als brollador de l'Estació, de l'estació de busos a la benzinera, del parc infantil als bancs per a gent gran; els arbres, alts, remorosos, tranquil·litzadors...
En la pàgina 35, darrera la passera de la Font del Rei, que s'observa en primer terme, es distingeix poderós i a la dreta el campanar de l'església de Sant Josep. Una mica més a l'esquerra, es veu una torre que recordo molt bé. La foto és de 1963. A mig camí entre l'església i la caserna de la Guàrdia Civil, s'alçava la casa que fou de Lola i Engràcia Bussó, dues germanes que hi vivien soles, sempre amb l'amenaça del torrent Gurnau al costat mateix. Tenien dos gossos llardosos i amb prou feines es movien de la torre. Nosaltres en dèiem la casa de les ties, perquè eren ties de la meva mare, però la gent del barri l'anomenava la casa de les bruixes. Amb el pare, hi anàvem sovint. Els dúiem el que necessitaven i procuràvem que no els faltés res. Els seus enterraments van ser d'allò més trist: un parell de bancs de l'església.
La foto més evocadora és a la pàgina 47. És de 1940. Un automòbil circula per una carretera direcció a la càmera, situada a l'alçada del poble de Santa Eugènia. A banda i banda dels vorals, uns arbres enormes assenyalen llarguíssimes línies que convergeixen precises en un punt de l'horitzó. La perspectiva és fantàstica. Justament, el monument situat a la Rambla de la Llibertat en homenatge a Carles Rahola en què es veuen dues dones que s'horroritzen, va ser gestat per Torres-Monsó amb la intenció de denunciar l'arbricidi comès per les autoritats en tallar tots aquests arbres.
El castell de Montjuïc ocupa les pàgines 52 i 53. És una ruïna gloriosa que porta dos segles essent una ruïna. La foto és de 1940. Les parets de la instantània no saben que encara tindran encomanada una funció: acollir i protegir els milers d'immigrants que havien d'arribar i que avui són ciutadans de Girona. El castell es va comportar amb més dignitat que la majoria de pietosos edificis del Barri Vell. I així s'ha de deixar consignat.
Les campanes de l'església de Sant Narcís (1959), una romeria als Àngels (1953), l'arribada de la Verge de Fàtima amb els carrers engalanats (1951), el Tarlà (1942-1949), la via del tren a peu pla pel pas a nivell de la carretera de Santa Eugènia (1960-1970), l'estació del Tren de França (1923) o les corprenedores imatges de la presó de Salt (1960) amb desenes de presos polítics són algunes de les mirades més lúcides de Crescenti.
Abans d'ahir, en aquest mateix diari, l'articulista Quim Curbet parlava de l'ofici de "ventar retrats". El columnista lamentava que "l'ofici de fotògraf està assetjat no només per la crisi, sinó també per una tecnologia que, en facilitar-ne l'accés, l'ha banalitzat fins a extrems insospitats". I afegia "... desapareixeran els fotògrafs, la gent que s'ha preocupat d'elaborar un discurs a l'entorn de la imatge i la nostra època es reflectirà únicament a través d'imatges borroses, guardades casualment i vés a saber on". És exactament així. NI la màquina, ni el botó, ni el dit que el prem, són importants; allò substancial és el cervell que dóna l'ordre. Només s'han de comparar els llibres dels fotògrafs i el que la majoria de la gent penja a Internet. Per arrencar a córrer!

Enllaços recomanats: Premis cinema