Conec força gent del PSC. Molts són federalistes; però alguns, fins i tot, m'han assegurat que arribat el moment votarien a favor de la independència. Tanmateix, sigui quina sigui la seva posició, tots ells estan convençuts que els catalans tenim tot el dret a decidir el nostre futur. Per això avui estan tan abatuts, tan decebuts i tan tristos: el seu partit ha votat en contra de la declaració de sobirania. Se senten menystinguts per una cúpula dirigent encapçalada per Pere Navarro, que ha traït l'essència del partit, la seva història i la seva dignitat. Joaquim Nadal ho va resumir perfectament: "Mai m'havia sentit tan ?allu?nyat del partit que he mirat de representar durant trenta-tres anys. Error tàctic, estratègic, ideològic i polític". El mateix partit de Josep Pallach, de Joan Reventós o d'Ernest Lluch, per citar-ne només uns quants que ja no hi són.
Molts socialistes no entenen com un partit amb una llarga trajectòria democràtica, de lluita contra el franquisme i de tarannà integrador i progressista, pot ara situar-se a la banda de dos partits retrògrads, que viuen de la provocació i fomenten el conflicte. Montserrat Tura ho deixava ben clar: "En el clamde més llibertat per al poble català, la meva posició no coincidirà mai amb el PP i Ciutadans. El PSC havia d'haver votat sí a la declaració". I és que va fer molt de mal veure el PSC al costat del PP, el partit al qual sempre es recorre per espantar el votant. Les paraules de Sánchez Camacho van caure com una punyalada a l'ànima (la catalanista, s'entén) dels socialistes: "Senyor Navarro, benvingut al bàndol de la democràcia".
A banda de les cares més conegudes, molts alcaldes, regidors, militants i votants socialistes han començat a esquerdar el partit. De fet, ja s'ha publicat un manifest de suport als cinc diputats del PSC que no van voler votar perquè "no podíem votar en contra del dret a decidir". "Doncs que haguessin votat que sí", em diu un exregidor socialista, que afegeix: "Ho vaig deixar el 2011. Tot eren pals a les rodes per a la gent que lluitàvem per fer polítiques catalanes i d'esquerra".
Però no tothom està trist o indignat al PSC. Navarro i els seus acòlits veuen com, a poc a poc però de manera implacable, van desbrossant el camí d'espines catalanistes. Chacón i companyia també es freguen les mans i preparen l'assalt al que realment els interessa: el govern d'Espanya. Aviat el PSC només tindrà una ànima i a molts, a hores d'ara, ja els ha caigut als peus.
